JOAN PAU INAREJOS, MARÇ 2004
Li vaig dir: ens podríem banyar junts. Vam omplir la banyera d’aigua bullint i de sabó i, com si fóssim criatures, ens vam rebolcar i no fèiem més que bombolles i bombolles dins la bromera perfumada. La resta de la casa passava fred, però la banyera era plena de caliu i les rajoles s’embafaven de vapor transparent.I aquell vapor, aquell vapor espès, m’estufava els músculs i les entranyes. L’aigua cremava arrauxada i d’aquí allà ja no notava ni el dolor, perquè el plaer enganya els cossos més sans i distreu tota la sang al ventre baix. La pell, tan ferma com la tinc, se’m va començar a arrugar: encara tremolo quan hi penso. I se’m va començar a embolicar i a embolicar, i vés a saber com vaig anar empetitint i empetitint fins que em vaig quedar perdut a l’aigua, com un insecte moll.
Això d’encongir-se no és pas poca cosa. El món s’enretira de tu, et proscriu amb violència, i les coses que semblaven tendres i domèstiques es tornen titàniques i horribles de cop i volta. És un gran patiment. Sobretot quan et trobes embrollat dins l’escuma del sabó i no pots sortir-ne. Ets com un pobre peix travessat en un corall, o com una pobra mosca segrestada en una teranyina viscosa. No sé si em faig entendre. El mar de sabó és gelós de mena, i et reté per embriagar-te amb la seva acidesa blanca i tòxica fins que estossegues, vomites fel i acabes tenint l’estómac net com una patena.
Vaig fer força amb els braços i jo, que mai he sabut nedar, em vaig escapolir de la presó d’escuma per endinsar-me, sense tenir-les totes, a les profunditats de l’aigua ardent. Amb prou feines m’hi veia, i en tot cas procurava tancar els ulls tant com podia perquè no se’m cremessin les pupil·les.
Voleiava sense gaire traça, sense nord ni ruta, i vaig desitjar vivament, no ho dissimularé, tenir el cos entapissat d’aletes o d’escates. On coi es pot anar amb dos braços i dues cames ? Les bèsties rai, se les inventen totes per arribar a bon port, però jo no era més que una larva inútil enmig de la banyera immensa, i la bona voluntat em feia més nosa que servei. Què hi farem.
Fins que vaig tocar tou. Vaig deixar de vagar pel líquid i vaig topar amb un jaç flonjo. Era ella : la reconeixia per les pigues de la cuixa. L’aigua encara cremava fort, però em va animar d’allò més poder fer peu. Em vaig esmunyir discretament per la seva cama, amb cura de no fer-li mal que me l’estimo molt, i vaig trepar la carn relliscosa fins amarrar-me a les algues tupides de l’entrecuix.
Despistat com sóc, aviat la boscúria em va enredar: vaig aprofitar per enfonsar-me en la seva intimitat fosca. Primer em feia respecte, com si fes una malifeta adolescent, però després em vaig habituar a la petita cova àvid i despert per escrutar-la. Allà dins vaig veure un munt de coses que no sabia que existien, de tots colors i formes, i tot plegat semblava un roquissar brodat de musclos verds. M’ho mirava amb curiositat sagrada, i no cabia a la pell amb els descobriments florits que feia a cada pas.
Vaig baixar pendent, passant una mena de gargamella prima que s’estremia quan la palpava amb els dits inquiets. I darrera l’última cortina, fina i sangonosa que feia venir ganes de plorar, al fons de la balma, brillava una perla nacarada i enorme. Estava agafada de sota, com si fes arrels, i espurnava lluentons a les parets carnoses. Vaig acaronar-la: tenia pell de recent feta, era rugosa però platejada, massissa i miraculosa. Era la nostra perla.
JOAN PAU INAREJOS, MARÇ 2004
VEURE TOTS ELS CONTES EN CATALÀ
VEURE TOTS ELS CONTES EN CATALÀ
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada