JOAN PAU INAREJOS, SETEMBRE 2004
La lluna tenia una banya vermella. La ferida era fonda, i al principi em cremava com una flama de vinagre, però després tot va ser calma. Em vaig redreçar per veure-hi clar: la plaça era un camp de cotó fluix vermell. Sentia veus llunyanes que venien de les grades. Veus em que cridaven. Veus que em ploraven.Però el temps s’havia tornat tou i mandrós, i ja no hi havia pressa per res. Així que em vaig descalçar i em vaig aixecar del jaç. La meva silueta d’or s’arrossegava com un peix de mel entre el mar de maduixa. La banya blanca de la lluna feia brillar aquell paisatge escumós i nocturn. Al meu voltant creixien flors de carn, dunes lletoses, rierols de sucre. Tot es feia i es desfeia. I la lluna s’ho mirava.
El terra de la plaça era pell de dona: vermellosa, delicada, plena de forats petits i de mugrons. Era una pell que respirava, que bategava sota els meus peus despullats, que s’obria es tancava amb els seus llavis intermitents.
I encara més: de tots cantons sortia una música fina i ploranera, com un violí ferit, com un ocell que canta dins la clara d’ou. Aquella música viatjava al ritme de les onades vermelles, atravessava l’escuma i tornava a entrar per la molsa carnosa, pel sucre calent, per l’aire tebi. Venia de molt endins. Per això era tan difícil escoltar-la.
Les flors de carn em saludaven amb les seves tiges de color de llengua. No havien de témer mai per fulles o pètals, perquè eren fetes d’una peça. Naixien i morien sobre la plaça, eren bombolles tranquil·les sense fressa ni dolor.
Tenia por de fer malbé aquell jardí de sang amb els meus peus maldestres, així que em vaig estirar a mercè dels infinits rierols. El corrent se’m va endur molt lluny, i mentre el meu cos daurat s’endormiscava jo assaboria la certesa d’alliberar-me per sempre de tots els odis i desitjos. Em vaig posar la mà al pit i vaig morir sense rancúnia.
JOAN PAU INAREJOS, SETEMBRE 2004
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada