Josep al desert

Joan Pau Inarejos, desembre 2003

Abans pensava que l’enemic vivia sota el llit, o en un altre món sota el món, o al corredor solitari. Però ara que tinc vint anys ja no em fa por res del que hi ha a fora, sinó tot el que hi ha a dins.

La lluita de l’home, incansable i diària, esgotadora i gegant, no és contra el mal, és contra l’absurd. És contra l’amenaça constant del desànim, de llançar la tovallola i rendir-se a l’apatia del no-res, del prou, del marxem que aquí no hi fem res. Però això deia algú que la humanitat sencera s’enretira quan veu un home que sap on va, perquè és un home tocat per la gràcia.

Aquesta és l’esperança: que dins de la foscor de l’univers s’hi encengui una bombeta, que dins de l’oceà esvalotat s’hi faci la vida, que la molsa del pessebre, abstracta i primitiva, s’ompli de figures que caminen sobre farina de galeta, però sempre endavant. I el poble que camina a les fosques vegi una gran llum…

Però amb tot el fang del món costa molt seure a amassar figures. Com podem omplir de sentit tant de fang? Ho hem d’inventar tot, o només ho hem de descobrir? Podem viure amb aquest dubte d’arrel? La bombeta il·luminarà tot un cosmos? Els pastors arribaran enlloc? Tot s’ha de fer, no sabem res. És massa missió per a tanta solitud.

De vegades penso en tu, Josep, pobre home, perdut i despistat dins la profecia. Ningú t’ha explicat res, i tu d’aquí cap allà perquè pots fer i desfer, però mai et pots aturar, sempre te l’has d’empescar tant si tens un cavall com si tens un ase per fugir d’Egipte o per tornar a Natzaret. Pobre home petit i lúcid, sense sostre, nedant a contracorrent, sempre creant, i creant, sense saber que tota la música s’esfuma abans d’arribar als núvols, sense saber si algú t’escolta quan parles sense paraules.