divendres, 30 de gener del 2015

Elogio de la fiesta

Octavio Paz
‘Todos  Santos, Día de muertos’, del libro ‘El laberinto de la soledad’ (1950)
la comunidad
Las masas modernas son aglomeraciones de solitarios. En las grandes ocasiones, en París o en Nueva York, cuando el público se congrega en plazas o estadios, es notable la ausencia de pueblo: se ven parejas y grupos, nunca una comunidad viva en donde la persona humana se disuelve y rescata simultáneamente.

fiesta versus vacaciones
El grupo sale purificado de ese baño de caos. Se ha sumergido en sí, en la entraña misma de donde salió. Dicho de otro modo, la fiesta niega a la sociedad en tanto que conjunto orgánico de formas y principios diferenciados, pero la afirma en cuanto fuente de energía y creación. Es una verdadera re-creación, al contrario de lo que ocurre con las vacaciones modernas, que no entrañan rito o ceremonia alguna, individuales y estériles como el mundo que las ha inventado.

dimecres, 28 de gener del 2015

El Tu i l'univers

Joan Vinyoli
Del recull ‘Poemes’ seleccionat per Joan Margarit (2014)

és íntima festa
sentir, al lluny, la veu del mar

(La veu del mar, 1981)

Només el tu
val per entendre’s en la immensitat
de l’Univers

(Vespre a la cafeteria, 1984)

Som instruments d’alguna força
que ens té a les mans,
lliurant-nos l’un a l’altre,
guardant-nos l’un de l’altre. 

(Vincles, 1970)


En defensa de la Edad Media



Gilbert Keith Chesterton
Pequeña historia de Inglaterra (1920)

la creatividad colectiva
Hay que esforzarse por comprender que en aquellos siglos la multitud, lejos de destruir, produjo; que aquellas obras maestras las llevó a cabo un artista de muchas cabezas, un artista de muchos ojos y muchas manos. Y si algún escéptico a la moderna, en su odio por el ideal democrático, encuentra mal que hable yo de obras maestras, por ahora sólo quiero responderle que la misma palabra «obra maestra» procede de la terminología de los artesanos medievales.

de master a mister
Algo de este triste diminuendo se advierte en la evolución de «Master» a «Mister» (…). El «Master» es más que un simple «patrón». Es el maestro de la obra, mientras que hoy sólo significaría el jefe de los obreros. Es carácter fundamental del capitalismo moderno el que el dueño de un barco no sepa ni para qué sirve un barco ; que el terrateniente no conozca ni el contorno de sus tierras ; que al propietario de una mina de oro sólo le interese la porcelana antigua, o que el propietario de un ferrocarril viaje exclusivamente en globo. (…) En el sistema de gremios (…) todo patrón de obreros era un maestro de Artes, «Master of Arts». Los otros grados sucesivos eran: oficial y aprendiz. Pero éstos, como los grados universitarios correspondientes, eran grados por los cuales cualquiera podía pasar; no eran clases sociales. Eran grados, no castas.

diumenge, 25 de gener del 2015

Sense Maria

UN RELAT DE Joan Pau Inarejos

A tot el desert només se sentia el respirar feixuc del meu ase. Lent, pesarós, demanant clemència. El cel, tot un sostre d’estrelles immòbils, m’ofenia amb la seva majestat. De sobte un xiscle sec. L’ase havia ficat la pota entre dues roques i no la podia treure. Em vaig ajupir sense esma, mentre l’animal es regirava de dolor i desesperació, i a poc a poc el vaig alliberar d’aquell embrull absurd que l’atrapava. Un parany enmig de la immensitat.

La nit era prou fosca per confondre els caminants, però no prou per lliurar-se al descans redemptor sense més. La llum blava i somorta de la lluna perfilava les orelles del ruc i deixava veure la ratlla del seu llom carregat de farcells. Mai no em mirava. Els animals no miren mai; només si tenen gana.

Algunes elevacions de pedra feien formes fantasmals. Semblava que es reunissin a banda i banda per deixar-me passar. De vegades les dunes no deixaven veure més enllà i m’estalviaven la imatge de tot el camí que encara em quedava per recórrer. Un fred eixut em corria pels peus. La sorra s’escolava per les sandàlies. Sorra de glaç.

L’ase s’anava encorbant i li penjava un fil de moc i saliva. Vaig pensar d’aturar-nos i treure la meva flauta per encalmar aquella nit sense melodia, però a l’instant em va semblar ridícula la idea de tocar només per a mi. Podia cantar per trencar el silenci de pedra, o cantar per dins, esperant que algú m’escoltés. Cantar amb una veu d’ocell o de riu.

Em vaig passar la mà per la cara, notant el fregall aspre de la barba. Provava d’imaginar-me la mà suau i consoladora d’algú altre quan un murmuri, com un xiu-xiu persistent, em va distreure. Un petit escurçó és cargolava a la nostra vora. Impertorbable, li vaig esclafar el cap i vam prosseguir.

Per l’aire vibraven gemecs vagues, com plors de criatura. Quan has vençut la son i la fatiga extrema pots escoltar fins el més mínim esbufec de les coses. Saps del cert quan els grans de sorra llisquen indiferents o quan s’agiten impacients. Vius a l’entranya del gran animal del desert, sents com es tomba i regurgita.

Després d’hores i hores de recórrer vastituds idèntiques, tot d’una el paisatge va canviar. Les dunes seques i les prominències minerals van donar pas a una vall argilosa escampada de pedretes i branquillons. Els peus, avesats a trepitjar pols, es van endinsar en una planúria fangosa i freda, com si anéssim baixant per l’entranya pixanera de l’animal i arribéssim a les estretors de l’intestí. Sols enmig de la femta.

Calia anar amb compte de no trepitjar cap bassal i que l’aigua gelada conquerís els turmells. El bastó avançava carregosament entre el fang. Les crostes de les cames se m’entapissaven de llot. L’ase ensumava tot aquell podrimener i alçava els morros repel·lit, obligant-me a tensar el braç, tant adolorit com el tenia. De tant en tant se’m clavava al peu alguna pedra punxeguda, i els petits corrents responien amb el seu xarrup insultant.

Finalment la llum. Al final de la vall, sobre la falda d’un cingle, es veia Betlem. Malgrat que era negra nit, s’intuïa un rebombori com de festa, o potser eren visions meves. Vaig estirar amb força la corda de l’ase, que semblava haver emmalaltit. El vaig haver d’arrossegar, com els esclaus de les piràmides quan estiren els blocs de pedra colossals. Ara que el destí s’acostava, el fred m’urgia i el dolor físic sortia de la seva letargia.

Quan vaig arribar era incapaç de reconèixer el meu poble. No sabia localitzar el carrer on havia nascut. Com un cec, transitava a les palpentes entre les cases tancades i solitàries on, efectivament, no hi havia cap festa ni ningú hi celebrava res. L’ase va somicar d’una manera tan greu i profunda que va semblar un rugit, o l’últim esgarip d’un gegant.

Vaig trucar a moltes portes i no em perdonaven que els hagués tret del son. Vinc a empadronar-me. No tinc on dormir. Ningú em reconeixia. Jo tampoc. Rendit, em vaig deixar portar per l’ase, que empenyia enèrgic cap a un brunzit familiar d’animals. I allà, als afores del poble, hi havia l’establia.

L’amo em menyspreava mentre li suplicava qualsevol catre per reposar la meva esquena atrofiada. Em va repassar de dalt a baix i em va dir que volia l’ase. Em vaig girar cap a l’animal, que encara panteixava amb el musell empastifat de fang. Va deixar caure dues míseres monedes, i sense pensar les vaig embolicar en un drap per desar-les dins l’alforja, com si tingués un tresor.

Ell es queda. Tu no.

Em va tancar la porta als morros i em vaig quedar definitivament sol, amb la remor de fons dels grills i el rondineig remot d’algun xai. Impotent, vaig empassar saliva i un gust de sang i de ferro em va passar avall. Feia passes vacil·lants cap enrere, com si hagués vist una fera o un desastre.

Vagarejant per Betlem ja no era capaç ni de cantar amb el pensament. En la llunyania s’endevinava un foc de camp, amb pastors que devien vigilar el bestiar per torns. Encara no m’havia adonat que anava descalç. I aquell foc llunyà cremava com un astre incandescent, com un meteorit estavellat que havia perdut el nord. Com una estrella caiguda.

Passant per un abeurador vaig contemplar el meu reflex. Horroritzat, vaig comprovar que aquella nit havia envellit com si haguessin passat vint o trenta anys. Un manyoc d’arrugues amb barba blanca tremolava sobre la superfície de l’aigua entre petits insectes assedegats.

Vaig recordar que duia un ganivet gros per si m’atacaven els bandits. El fred va afermar la seva fiblada implacable i em vaig abraçar les espatlles, sol al bell mig del carrer. Un ganivet gros. A banda i banda del carrer no hi havia el més mínim moviment, un ganivet gros, i només es veien fileres de cases que es perdien fins al desert. Vaig parar l’orella per si tornava a sentir aquell plor d’infant. Res.

Decidit, emmetzinat de mi mateix, vaig fer el camí de tornada cap a l’establia. Hi vaig saltar com hi salta un lladre mesquí i vaig veure el meu ase lligat en un racó, ajagut entre un jaç de palla flonja. Aleshores sí que em va mirar, com si sapigués el que em disposava a fer i s’hi lliurés submís. Vaig matar el meu ase i el vaig arrossegar fora, deixant al ras les seves despulles peludes que ja no servien per res.

Mort de fred, em vaig arraulir al seu racó, arrecerat per l’alè de les bèsties i el fumejar dels fems. Aquella nit va ser molt llarga, i per més que ho provava dins les profunditats del meu son, no podia tornar a sentir el plor d’aquell infant, que era meu i no era meu.

dissabte, 24 de gener del 2015

Abans les coses tenien un nom

Joan Pau Inarejos
Abans, per exemple, dèiem carmanyola, màquina expenedora, ambulatori, i no tàper, màquina de vènding o CAP. La mania dels anglicismes i, sobretot el vici de calcar els argots professionals en lloc de designar les coses tal com les entén el comú de la població han fet que les paraules normals avui sonin anormals o tronades.

És cert que algunes fan gràcia i les podem adoptar fàcilment a la parla, com l’omnipresent selfie, que ens ha fet creure que mai abans havien existit les autofotos o els autorretrats (si Rembrandt aixequés el cap!). El poder de les paraules: fundar, virtualment, noves realitats. O, més aviat, atrapar nous estats d’ànim per referir-se a les coses de sempre.

Les coses abans tenien la pàtina del passat. Això és justament el que vol dir pàtina: l’empremta que deixa el pas del temps sobre els metalls. Avui, ben al contrari, la pàtina i la lluentor la dóna el futur: el fet de semblar més contemporani. “Fiambrera ho deia la meva àvia”. Els hipsters, els indies i els geeks busquen desesperadament noves etiquetes quan aquestes paraules comencen a ser enteses pels seus pares, quan tots plegats comencem a sospitar que al darrere de l’enèssim isme hi ha els modernets de merda de tota la vida.

Ja no sortim a córrer: fem running o fins i tot som runners, com si forméssim part d’una secta o una nova tribu urbana. Segons Octavio Paz, en el paradís tot i tothom hauria de tenir un nom propi i intransferible, el nom que li correspon i no cap altre plagiat o falsificat. Esperem que el Judici Final faci net de totes les nostres infidelitats semàntiques.

El comedor

Joan Pau Inarejos
Mientras que la cocina es un campo de batalla, el comedor es sin duda el lugar del triunfo. Reclinados en el sofá dominamos el mundo, como los emperadores romanos desde sus plácidos aposentos. En el cuadrilátero soberano de la casa nos homenajeamos a nosotros mismos tras una dura jornada laboral o un intenso ejercicio. El comedor es monárquico: en él vive el rey de la casa.

Todo rey tiene su corte, y ésta se reúne alrededor de la mesa, al igual que los legendarios caballeros artúricos. Lejos de las subjetividades que se escoran en las periferias de la vivienda –ducha, dormitorio–, la mesa es la representación doméstica de la sociedad, con sus discrepancias y sus afinidades desatadas alegremente sobre la madera. Aquí está legitimado elevar la voz y gesticular con vehemencia, lo que en la alcoba sería señal de peligro, y en el lavabo de enajenación.

El comedor tiene todas las virtudes diurnas: luz intensa, vitalidad, holgura. No faltan en él todas las iluminaciones posibles, desde el cielo de lámparas hasta el brillo distinguido de la vitrina o el resplandor de las pantallas. Cual astro solar, el televisor sigue organizando a su alrededor la galaxia mobiliaria, aunque otros gadgets, más íntimos, pugnan por atraer la atención de sus habitantes. El sofá, que antes emulaba las gradas del cine, hoy se asemeja a los asientos del metro: individuos unidos pero abstraídos. La caja tonta asume resignadamente su nuevo papel como telón de fondo.

En el comedor está todo lo que nos une con el exterior: las fotos de familia, las facturas, el telediario. Los relojes que marcan el tiempo de fuera, no siempre coincidente con el interno ("¿ya es esta hora?"). Los cuadros con los que queremos decir quiénes somos a los demás: abstractos, pastoriles o posmodernos. Quisiera proseguir con mi explicación, pero tengo que ir al baño. Les seguiré contando desde allí.


Recorridos metafóricos por el hogar


dimarts, 20 de gener del 2015

El Padre Brown dixit


Gilbert Keith Chesterton
El candor del Padre Brown (1911)

contar con lo inesperado
Lo más increíble de los milagros es que ocurren (…). En la vida hay un elemento de coincidencia mágica que las personas que apuestan por lo prosaico pueden no percibir jamás. Como queda bien expresado en la Paradoja de Poe, la Sabiduría debería contar con lo Inesperado.

(La cruz azul)

el delincuente “artista”
Valentin consideraba su cerebro de detective tan bueno como el del delincuente, lo cual era cierto. Pero se daba cuenta de la pega. «El delincuente es el artista creativo; el detective es solamente el crítico», se dijo con una sonrisa amarga. Y se acercó despacio la taza de café a los labios, pero la separó rápidamente. Había echado sal en el café.

(La cruz azul)

el detective-filósofo
—Si sabes lo que está haciendo un hombre, ponte delantede él, pero si quieres adivinar qué está haciendo, ponte detrás.

(La cruz azul)

el universo, infinito física pero no moralmente
[el padre Brown dirigiéndose a un ladrón disfrazado de cura]
—La razón y la justicia dominan hasta el más remoto y solitario de los astros. Mire esas estrellas. ¿No parecen diamantes y zafiros únicos? Puede imaginarse la fantasía botánica o geológica que desee. Piense en bosques de diamantes con hojas de brillantes. Piense que la luna es azul, un único y gran zafiro. Pero no crea que toda esa frenética astronomía pueda influir lo más mínimo en la razón y la justicia del comportamiento. En llanuras de ópalo, bajo acantilados de perlas, siempre habrá un letrero que diga: “No robarás”.

(La cruz azul)

cuestión de cabezas
El comandante O’Brien, bastante descompuesto, siguió a los otros a donde se realizaba la investigación.  Como militar, odiaba toda esta matanza secreta. ¿Cuándo iban a terminar esas extravagantes decapitaciones? Primero había una cabeza cortada, y después otra. En este caso –pensó con amargura-no era cierto que dos cabezas fueran mejor que una.

(El jardín secreto)


* Los títulos que encabezan los fragmentos son del autor del blog