L'altra dixit

Marta Rojals

L'altra (2014)

passió i compte corrent

La convivència calma la fam dels cossos, però no els eximeix d’omplir la nevera (...). Sota el mateix sostre s’asserena l’escalf de l’amor, i cal encendre la calefacció.

el facebook o l'art de delegar l’empatia

El Facebook li permet descansar del galimaties del llenguatge no verbal, del misteri dels ulls, dels rictus de la boca, del contacte amb el cos estrany. Escriure és fàcil: Per molts anys; Enhorabona; Que macos els nens. No cal ni passar per la feinada de sentir-ho: Me n’alegro per tu; Jo també ho espero; A veure si ens veiem aviat. Delegar l’empatia en un clic és de les poques feines que li agrada delegar. Clica «M’agrada» perquè és correcte, perquè agradar agrada, perquè agradar és bo. L’Anna aspira a una vida futura sense riscos, a ser pilot d’un simulador de vol.

cabòries dels no sociables

—Doncs la Raquel i el Jordi s’han rajat a última hora, tia. —Oh. A l’Anna li sap greu de debò. Una parella més reduïa l’obligació d’entrar en conversa, i incrementava les possibilitats d’abstracció.

el cop de porta i la ruta de l’odi

—Anna... Parlem-ne. És que no es poden parlar les coses aquí, o què?! La porta ja ha petat, l’Anna ja és al replà, i tot just s’adona que s’ha descuidat el moneder. Envermelleix. Que ridícula, havia estat un cop de porta eloqüent i definitiu. Torna a obrir, torna a passar per davant del nas del Nel, despenja la bossa del penja-robes i reprèn la ruta de l’odi.

el somriure polivalent

—A que no saps on vaig, després? —Després de què? —Ai, xata, araaa, quan acabem les copitxueles. L’Anna ja s’ha descentrat. Donava per descomptat que podria allargar la nit, fins i tot s’havia mentalitzat de deixar-se convidar per algun divorciat amb ferum de Brummel, i resulta que només són les onze. —Què, com se’t queda el cuerpo, morena? És evident que li ha explicat alguna cosa, i mira de fer un somriure polivalent.

vida en percentatges

fa quatre anys estudiava en un institut de capital de comarca, que tenia la colla d’amics d’allà, la d’aquí, una nòvia, i amb la pèrdua d’un vuitanta per cent de l’audició també ha perdut el trenta per cent dels amics i el cent per cent de la nòvia.

el do (cinematogràfic) d’oblidar

Si la memòria és un do natural en ella, l’oblit és un do adquirit amb la pràctica. Des que té memòria, doncs, els esforços més grans de la seva vida els ha destinat a oblidar, a retallar seccions de la seva cronologia i descartar-les com qui desmunta i remunta una pel·lícula.

adultesa i acceleració del temps

Per sort, els dies se succeeixen sense pausa, i el pas del temps s’escurça amb el temps. L’Anna pensa en la sortida de les dents de llet: d’adults, se’ns faria una agonia. Pel principi invers, l’acumulació de dolors, viscuda dins d’una percepció temporal d’infant, se’ns faria insuportable. El temps minvant dels adults, per l’Anna, és una altra adaptació. La que fa llevar-se els vells un altre matí i dir ja tornem a ser a Nadal, ja tornem a ser a Pasqua, i arrossegar el cos adolorit a fer el primer riu malgrat l’emfisema, la columna, el maluc. Malgrat portar al currículum trenta o quaranta enterraments. Potser la seva mare ho havia descobert: com més estret es fa el temps, més temps passa pel mateix forat.

* Els títols que encapçalen els fragments són de l’autor del blog

‘El desconocido’: el thriller de las preferentes

por JOAN PAU INAREJOS

Nota: 8

Ya lo hemos conseguido. Ya podemos decir cine español sin pringarnos de Guerra Civil, de purpurina de Almodóvar, de dramatismo de barrio. Ya no vale decir no la fui a ver porque era española (me echó para atrás). Este país ya fabrica thrillers tan buenos como los americanos, si no mejores, y lo hace con sus propios temas, sin necesidad de salir del universo simbólico del telediario de las tres. Ellos tienen la mafia, la CIA, Lehman Brothers. Nosotros tenemos a Bárcenas, los Tedax y las preferentes. Sí se puede.

Una vez más, el buen cine demuestra que no entiende de patrias, y éstas, que no están incapacitadas para ningún género. El thriller made in Spain que se irguió triunfal con ‘Celda 211’ (2009) hoy no cesa de dar muestras de salud y motivos de felicidad, y de nuevo son las facciones de Luis Tosar las que habitan el otro lado de la pantalla. Ya no rudo, descerebrado y profundamente noble como el inolvidable Malamadre, sino impecable y trajeado, frío gestor de gráficas y ganancias. Un ejecutivo financiero que no ha elegido el mejor día para coger el coche.

El debutante Dani de la Torre nos atornilla a un vehículo en marcha del que será casi imposible bajar, por obra y gracia de una de esas premisas tan simplonas y a la vez tan efectivas del género (no la espoileemos aquí, aunque el tráiler es bien explícito). Una historia sin frenos, vertiginosa y sufrida, donde el manos libres se convertirá en diabólico y permanente chantaje, mientras la trama avanza sin rodeos, sin florituras, hacia el desmoronamiento moral de una familia de clase media-alta. No, definitivamente Carlos no ha elegido el mejor día para llevar a sus dos hijos al cole.

Sin olvidar al gran Tosar, aquí más humano y vulnerable que nunca, la joven Paula del Río es quizá el descubrimiento más inesperado de este rally por las calles de A Coruña. No sabemos si tiene doce años, catorce o dieciséis, porque la Wikipedia aún no glosa a estos futuros talentos, pero la actriz adolescente se adueña progresivamente de la película y protagoniza algunas de sus escenas más intensas, incluída una muestra de amor filial desarmante y antológica. Solamente por la precisión cinematográfica, por la carga emotiva de este instante, valdría la pena conocer a este Desconocido que nos brinda la cartelera.

Pero afortunadamente hay otros motivos: una artificiera que borda su papel de heroína obstinada (fantástica Elvira Mínguez), un clímax persecutorio que corta el aliento y una malvada fábula en blanco y negro sobre las víctimas y verdugos de la crisis económica con más ganas de entretener que de sermonear. Con más vocación de dar caña que de innovar (sí, y qué). Dotado de un estilo simple y certero: a De la Torre la bastan dos pinceladas para crear a sus personajes y otras dos para finiquitarlos. Antes de poder digerir la adrenalina, ya ha fundido a negro.

‘el desconocido', DE dani de la torre
más información y críticas de la película en FILM AFFINITY

'The Martian': era un americanet de Mart

per JOAN PAU INAREJOS

Nota: 6

Jaume Sisa es compadia dels marcianitos perquè vivien en un món sense calefacció, però els americans demostren que fins i tot aquests inconvenients es poden trampejar amb una mica de tecnologia-ficció i molta dosi de xovinisme sideral. Poses a desintegrar un generador de plutoni i au. Si Ryan Reynolds s’espavilava dins una tomba (‘Buried’) i Sam Rockwell comptava les hores que li quedaven a la Lluna (‘Moon’), Matt Damon no se’n pot sortir entre les desferres d’una tempesta al planeta vermell? Yes we can!

Era qüestió de temps, havia de passar tard o d’hora, que dues passions genètiques de Hollywood com són la supervivència i el western confluïssin en terres marcianes, nova frontera per excel·lència dels herois i els conqueridors. Ridley Scott ens retorna a l’espai exterior, terreny que tant domina, però ja no hi ha l’ombra d’Alien esperant-nos al darrere d’una porta –esnif– sinó que el guió se cenyeix al realisme narratiu de moda: una sola idea, un sol escenari, una sola persona. Si pot ser, un heroi amb aires d’antiheroi, que faci una mica de panxa però no molta, i amb qui et puguis identificar. D’acord amb l’esperit del temps: ja no es tracta de vèncer (paradigma de la Guerra Freda: humà contra alienígena) sinó de sobreviure en un món precari (paradigma de la globalització: humà contra si mateix). Ja no es tracta de matar sinó de no morir.

Com el marcianet de Mart de Joan Miquel Oliver –tornem-hi amb els galàctics–, Matt Damon és aquell actor “ni baixet ni alt”, “ni primet ni gras”, que l’ocasió requeria. Algú sense gaire passat ni complexitats psicològiques excessives. Algú que pugui ser botànic però semblar professor de gimnàs. Algú que en un moment donat pugui mirar a càmera i fer aquell acudit que desengreixa la magnitud de la tragèdia. A diferència de ‘Gravity’, tan solemne, pulcra i magnífica, ‘The Martian’ juga a la conyeta, flirteja amb l’autoparòdia, i la cosa no li acaba de sortir bé. Ni l’odissea ens emociona ni els gags són per llançar cohets. Ridley Scott demostra tenir tants quartos com escàs entusiasme per gastar-se’ls.

Pel que fa a la trama, la sensació que se’t pixen a sobre és constant i potser volguda: tot és argot aeronàutic, suposades concatenacions causa-efecte, habilíssimes troballes d’individus sota pressió i tots els deus ex machina que vulguis. Ja sabem que els mags del cinema-espectacle juguen amb la possibilitat de treure’s incomptables conills del barret, però en aquest cas s’han passat de frenada i la credibilitat se'n ressent. Més enllà de la reinvenció de Mart com un hivernacle improvisat i excrementici, no hi ha cap idea-força o desllorigador científic que ens atrapi i ens faci exclamar Oh, que bo, que ben pensat. Tot és més aviat rutinari i sobreinflat (dues hores i vint!), i t’ho acabes mirant amb condescendència: Vinga, home, i què més.

L’excursió de la Imserso de Ridley Scott a Mart té un punt de cansada i de ja vista. La tigeta verda enmig de l’erm no ens tornarà a emocionar com a ‘Wall-E’, la sensació respiratòria de quedar aïllat a l’espai exterior no es podrà repetir després de ‘Gravity’, el delay espaciotemporal amb els éssers estimats ja el va explotar ‘Interstellar’... La moralina és tan ianqui com ha de ser (treu-te tu mateix les castanyes del foc, prospera individualment perquè els de dalt no són aigua clara) i tan progre i ecumènica com els nous públics esperen: les idees brillants les tenen els asiàtics i els afroamericans, i atenció, la Nasa ja no és totpoderosa i ha d’assajar una aliança de civilitzacions (si Neil Armostrong aixequés el cap!). El pitjor és que tot això passa a Mart com podria passar a les Torres Bessones o en un oceà embravit, i els paisatges del planeta roig ni tant sols tenen la condició inoblidable, el vernís mític d’aquells deserts d’Arizona o Almeria per on cavalcaven els pròfugs i els cowboys solitaris. No calia anar tan lluny. No trepitjaràs altres planetes en va.

‘the martian', DE ridley scott
MÉS INFORMACIÓ I CRÍTIQUES DE LA PEL·LÍCULA A FILM AFFINITY

'Segon origen': molt zenital i poc genital

per JOAN PAU INAREJOS

Nota: 6

Mecanoscrit del Segon Origen és un dels pocs plaers sincers i col·lectius que ens han proporcionat els programes de lectura escolar obligatòria. Si la majoria eren clàssics encarcarats que encara no ens pertocava dimensionar, o, al contrari, distraccions infantils que ja no ens representaven, la faula de Manuel de Pedrolo va venir en el punt just per trobar-se amb la nostra preadolescència.

L’Alba i el Dídac. La seva solitud íntima amb el món al voltant, aquella utopia de què passaria si només quedéssim tu i jo. L’aparició urgent dels instints (avui en diríem rols) masculins i femenins, la violència intrínseca dels clans afectius, la fantasia juvenil que tot exploti pels aires, i, malgrat tot, sortir-ne indemne, perquè la vida ens reserva un paper protagonista. Tots aquests records paisatgístics, sentimentals, floten d’ençà en la sèquia bruta del nostre cervell, convençuts que Mecanoscritva ser, més que una lectura, una experiència. Una iniciació.

Però som al 2015 i el món ja s’ha acabat moltes vegades (no cal dir al cinema). L’adaptació de Bigas Luna i Carles Porta pren algunes decisions audaces per dosmilitzar la història dels anys setanta. L’entranyable i abstracta invasió alienígena, ara convertida en friquisme dubtós, dóna pas a la certitud temible de les tempestes solars i el canvi climàtic. L’Alba no és una adolescent verge i bruna, sinó una atractiva professora d’anglès del petit Dídac, tombarella més o menys enginyosa per justificar la tria d’una actriu anglosaxona i blanquíssima com Rachel Hurd-Wood, amb una mica de sort la nova Nicole Kidman. Ja no hi ha mecanoscrit sinó telèfon mòbil. Bé.

L’arrencada de la cinta, amb les seves tremolors preapocalíptiques, és suggeridora, i fa una interessant flaire política el fet que els garants de la segona humanitat siguin una dona estrangera i un menor negre que, a més, pateix assetjament escolar. Els notables efectes especials deixen Lleida i Barcelona professionalment fetes un nyap, i, per cert, posats a malpensar una mica, no semblen destruccions del tot aleatòries –quan arribem a la capital, el primer que veiem en ruïnes és La Caixa, la seu de Planeta i La Vanguardia-. Per si algú s’ha despistat amb la subtil analogia #NovaHumanitat-#NouPaís, el mapa d’una Catalunya independent apareix fugisserament en un atles polsegós, l’heroi venç amb una falç... I com qui no vol la cosa, TVE em finança la falca, patapam. Potser són imaginacions meves.

Malgrat la seva posada al dia, el ‘Segon Origen’ de Luna-Porta depassa amb prou feines els límits d’una aventura naïf i entretinguda. Ni tan sols l’esperada desclosa sexual, tan essencial i ben dosificada en el llibre, troba un moment màgic que hi estigui a l’alçada, més enllà de les alçades digitals que emprèn la càmera damunt del Camp Nou per subratllar la soledat còsmica dels dos amants. Molt zenital i poc genital. Molt digital i pocs dits. La col·lisió múltiple de llengües, dialectes i doblatges tampoc ajuda a la naturalitat de la pel·lícula (ens en recordem de la sinistra Vicky, Cristina…) on tot plegat sembla massa forçat i a voltes ridícul, inclosos els homenatges al difunt Bigas Luna que hom ha introduït amb un calçador XXL (Què hi fa ‘Jamón, jamón’ enmig de la mística marinera de Pedrolo?). Sempre ens quedaran les icones senzilles, silencioses, que ens connecten amb el mestre de l’Aranyó, com el tractor que jau a la fosca esperant que un nen jugui a ser home.

‘SEGON ORIGEN’, DE CARLES PORTA I BIGAS LUNA
MÉS INFORMACIÓ I CRÍTIQUES DE LA PEL·LÍCULA A FILM AFFINITY

No és la festa de la democràcia

Joan Pau Inarejos

El col·legi electoral és un lloc estrany on et pots trobar el teu farmacèutic o el cambrer que ahir a la nit et va servir unes copes. Avui anem sense uniformes: el farmacèutic no duu aquella bata blanca que et tranquil·litza i alhora t’inspira freda distància, i jo no porto impresa a la cara aquella ociositat obligatòria del dissabte a la nit. De sobte tots som iguals, cosa que només passa a les pel·lis de catàstrofes i als referèndums.

Un aforisme escrit amb retoladors de colors (“No t’assenyalis fites, fes camí”) em condueix cap a l'urna, com si endevinés el resultat inconclusiu que s’està a punt de produir. El ritual diürn de votar, tan esporàdic i formal, és el menys semblant a la festa de la democràcia; més aviat l’hauríem de comparar amb les files per anar a combregar. Ara que tot ho fem amb expressionisme cibernètic, ara que absolutament tot porta el nostre segell narcisista,  ara que embolcallem amb tanta faramalla missatges que mai canvien el món, queden poques coses tan anònimes i a la vegada tan importants com votar.

Un apoderat de la CUP, de formes arrodonides, vetlla per les formes quadriculades de les paperetes. Observar les piles, calibrar-ne constantment la disposició i el gruix, és una de les pràctiques mistèriques predilectes dels partits polítics. Ho comenten entre ells, en petits cercles, assaborint lectures paranormals (aquí en falten moltes, les han tret expressament, fa un moment estaven totes les piles iguals, per què la de dalt està doblegada). Més o menys el que fa la televisió amb les connexions en directe i la prohibició de donar enquestes i declaracions de contingut polític: rabejar-se en el no-res.

Els valents que estan a peu d’urna et claven una mirada de replicant de Blade Runner. Han vist coses que vosaltres no creuríeu: gent que pregunta “on s’ha de votar que no”, ciutadans impacients que demanen la papereta “d’algun que guanyi” –amb escassa tolerància a la incertesa–; habitants càndids de la tercera edat que han vingut corrents perquè els han dit que, si no votaven, els treien la pensió –com si fos una forma de fitxar–. D’altres, aparentment més assabentats de la pel·lícula, culminen el seu acte plebiscitari amb alguna frase rotunda, de l’estil de “ells sabran, si ens volen portar a l’abisme”.

Tal com deia la previsió del temps del TN, comença a tronar i un senyor eufòric assenyala el cel (“Ja comença!”), com si fos el presagi sibil·lí que passaran coses. Al seu costat, un individu apressat llança el que queda d’una cigarreta just abans d’emprendre la rampa cap al col·legi, en un inequívoc gest de western (aquella ira continguda, aquella solitud, aquella dignitat abans de disparar). Un núvol de paraigües prematurs es propaga al voltant del cowboy, i definitivament la meteorologia es revela molt més benigna amb les diades gimnàstiques que amb les jornades electorals. 

L’escenografia no em convida a donar-me la mà amb el meu farmacèutic, ni a fer ve baixes amb estranys, però sí li faig dos petons a una veïna del barri, de vuitanta-i-tants, que em sotmet a un tercer grau sobre el per què de tot plegat, em desplega fotos de la seva vida des dels anys quaranta, es pregunta en veu alta què hauria de fer, si ella no és de ningú, si només era del seu marit i ell ja no hi és, i encara una setmana després, trobant-me-la pel carrer, em demanarà si ya ha salido esto de las elecciones. I jo, que fa un instant estava mirant el mòbil, envejaré la seva benaurada desconnexió del món.

Roberto Bolaño

«la alta literatura, aquella que escriben los poetas verdaderos, la que osa adentrarse en la oscuridad con los ojos abiertos».

‘La visita’: en ocasiones veo pelis buenas de Shyamalan

por JOAN PAU INAREJOS

Nota: 7

Hay un tabú que el cine de terror no se había atrevido a cruzar: nuestros abuelos. El mal puede anidar en nuestro vecino normalísimo, en un ligue nocturno mal elegido, incluso en nuestra hija poseída, pero nunca en los adorables padres de nuestros padres. Mientras los progenitores pueden estar rodeados de problemáticas freudianas, un amable cordón sanitario preserva esos seres nevados, lejanos generacionalmente, que nos hacen buñuelos y nos conceden caprichos en la infancia. Los yayos son intocables. No digamos si están enfermos.

De ahí que lo último de M. Night Shyamalan tenga un saludable punto gamberro, incluso inonoclasta, porque se atreve a poner contra las cuerdas, juguetonamente, solamente por el frívolo placer de asustar, el mito sagrado de la Abuelidad. Sin ir más lejos del tráiler, vemos a unos soberbios Deanna Dunagan y Peter McRobbie, francamente inquietantes, como inquilinos de cierta granja remota de Pensilvania, donde verán por primera vez a sus nietos. Madre soltera, padre ausente, carencias afectivas: el caldo de cultivo para que se desaten los demonios. Ya sabemos lo que el cine de terror penaliza a las familias desestructuradas, y al sexto sentido me remito.

Felizmente, Shyamalan se aleja del sermoneo metafísico de ‘La joven del agua’ (buf) y vuelve a lo suyo, al susto de textura realista y guion avispado. De bajo coste y a mucha honra. Aunque ‘El sexto sentido’ sigue siendo su gran obra maestra aislada, ‘La visita’ se aproxima tímidamente a otro de sus grandes logros, ‘El bosque’(2004). Si aquélla descubría los mimbres aterradores de ‘La Caperucita Roja’, ‘The Visit’ se antoja una versión contemporánea, filmada en vivo y en directo, de ‘Hansel y Gretel’, y por ende una revisitación de ese temor atávico de los niños a ser devorados por los mayores. El horno. La bruja. El placer culpable del azúcar, si comes caramelos vendrá el coco... Qué miedo dan los cuentos cuando parecen de verdad: en la reciente y magnífica ‘Babadook’, sólo de pensar que el lobo de los tres cerditos pudiera ser real y bajar por nuestra chimenea ya nos entran sudores fríos.

Sí: ‘La visita’ remueve pesadillas íntimas, manosea nuestros miedos más inverosímiles —parafraseando la cita de Chesterton sobre los milagros, lo más increíble de las pesadillas es que ocurren—, y lo hace sin solemnidad, sin un gramo de afectación, con un sentido del humor casero y negro como la hulla que suele ser inversamente proporcional al presupuesto de la película. Habíamos olvidado que Shyamalan era un maestro poniendo la cámara, fabricando microescenas de tensión, lo bien que compendia a Hitchcock y Spielberg, incluso en cintas tan modestas y faltas de pretensiones como esta, incluso aunque tire de un recurso tan llevado y traído como el metraje encontrado ('REC', 'La bruja de Blair'). 

Un trasero medio al aire, una cabellera blanca, un puñado de caca, con estos humildes materiales ‘La visita’ nos mantiene con el corazón en un puño y provoca esa oxigenante mezcla de escalofrío y carcajada, esa dichosa sensación de pasarlo fantásticamente mal. Lástima que Shyamalan se porte bien en el epílogo, porque hasta entonces disfrutamos como enanos de su travesura marrana, de su distracción amoral que no conoce barreras sanitarias ni precauciones progresistas. Abuelita, qué dientes más grandes tienes.

‘LA VISITA’, DE M. NIGHT SHYAMALAN
MÉS INFORMACIÓ I CRÍTIQUES DE LA PEL·LÍCULA A FILM AFFINITY