El monstre del Llobregat

Història santboiana basada en fets irreals

UN RELAT DE Joan Pau Inarejos

Els focs artificials el van despertar. La natura escatosa d’aquestes bèsties no tolera gaire bé els espetecs arrítmics, i aquell pimpampum sense solta ni volta, ves per on, va ser el detonant per fer-lo sortir de la seva dormició mil·lenària. Es va sorprendre molt quan va treure els ullals provectes de les aigües, i, en lloc del pont medieval que tenia tan perfectament imprès a la retina, va veure passar un AVE urgentíssim. El tren platejat va ser la seva primera víctima. Brandant la seva cua gegantina, la va llançar amb violència contra l’orgullós viaducte de formigó i un estol d’ocells va fugir esparverat, riu enllà, cap als pinacles del psiquiàtric.

Va examinar el paisatge nocturn amb els seus ulls multiprismàtics. Òbviament, només reconeixia els accidents naturals: la muntanya de Sant Ramon, amb el seu llom obtús; Sant Antoni i el seu cim vulcaniforme; la silueta de Montserrat, negra i llunyana. La resta era un embull de coses modernes que el va posar molt nerviós. Tant, que va destrossar unes catenàries.

Després del seu atac de fúria es va replegar sobre les aigües amb un arrauliment sulfurós. Els castells de focs seguien il·luminant el cel amb dibuixos estúpids. Definitivament no havia triat un bon moment per ressuscitar. Era festa major i la gent no tenia gaire predisposició per a fenòmens apocalíptics. El va molestar sincerament passar tan desaparcebut. Mil anys enrere havia rebut una pluja de fletxes des del turó del castell de Sant Boi, i el riu va quedar envermellit per sempre amb la seva sang torrencial. Quina diferència.

De seguida es van sentir unes ambulàncies llunyanes. El monstre avançava tranquil·lament, indiferent a la borrasca de fum i partícules metàl·liques que havia generat el seu enorme esvoranc. Li va venir una regurgitació i va eructar fent una foguerada estrepitosa i fúcsia. Va voler tocar terra ferma i va esclafar uns quants arbres amb automatisme desapassionat. El va decebre tant no veure multituds espaordides que es va tornar a submergir en la seva gruta subaquàtica, però aquest cop no va trigar tant en sortir. Només deu anys, exactament deu, prou temps perquè es reparessin els danys del suposat terratrèmol i ningú sospités de la seva incursió fallida.

Aquest cop va aprofitar la llum del dia i es va presentar apoteòsicament al davant d’un grup de runners que creuava el gual inundable de Sant Joan Despí. A prop, unes dones marroquines van arrencar a córrer amb una cridòria agudíssima, tan esfereïdes que van perdre els vels pel camí. Alguns esportistes desesperats es llançaven al riu, amb bicicleta i tot, per no veure aquell malson. Una congregació de martinets blancs interrompia sobtadament el seu esmorzar d’insectes i unes adolescents pintades com una mona fugien fins al lloc més segur possible per capturar amb el mòbil aquell instant irrepetible.

Orgullós, finalment, per una rebuda com es mereixia, el monstre es va alçar i va fer uns quants retrunyiments de cua. Splaix, splaix, splaix. Fins i tot es va animar amb el pànic general i va exhibir un dels seus salts aeris -especialitat de la casa-, voltant horitzontalment sobre si mateix i provocant un formidable esclat d’aigua en totes les direccions. L’onada va engolir els cotxes de l’aparcament de l’estació, i un terrabastall d’alarmes i clàxons començava a donar fe del cataclisme triomfal. Ciutadans de Sant Boi, ja sóc aquí.

Va sortir a estirar les cames i una munió de cotxes policials li va sortir al pas. Definitivament engrescat, els va escombrar amb la cua i tot seguit va aixafar sense cap mirament la cristalleria postmoderna de la comissaria dels Mossos. De puntetes va arribar-se a la plaça de l’Ajuntament i, fent el tímid, va treure el cap entre les banderes plurinacionals que coronaven l’edifici, sense adonar-se que les anava socarrimant amb el seu alè anàrquic. Es va embadalir amb una funció de castells i va tenir ganes d’aplaudir com els humans.

El so de les gralles es va tallar en sec i l’esplèndid tres de vuit es va ensorrar com un castell de cartes quan el rèptil colossal va irrompre a la plaça amb sana curiositat. Llàstima: la música li estava agradant, li feia pessigolles al llarg de les seves vèrtebres punxegudes. L’enxaneta va marxar a casa dient que havia vist de prop l’ull d’un dinosaure. I els pares no el van creure fins que van engegar el televisor i van veure aquella tirallonga d’imatges terrorífiques al 3/24. El monstre enderrocant la Casa de la Vila d’una bufada. El monstre topant amb un correfoc i envaint el carrer, amb un irrefrenable, desconcertat instint paternal, davant aquells dracs que escopien flamarades com ell. El monstre pujant pel carrer de l’Alou amb la càmera d’un dron reseguint la seva ziga-zaga desastrosa. El monstre enfilant-se a l’església de Sant Baldiri i albirant tota la plana del delta.

Amb mitja ciutat derruïda, el gegant escatós per fi se sentia realitzat, digne de la seva raça ancestral i terrible. Els militars de la caserna apareixien amb cara d’haver trobat un antídot providencial al seu avorriment, i alguns grupuscules ecologistes intentaven trencar el cordó policial amb crits a favor d’aquell animal que consideraven, i no els faltava raó, una espècie en extinció. Algun espontani fins i tot proposava que tingués un hàbitat propi a l’Anella Verda, mentre un dirigent xenòfob, amb cara de bulldog enfadat, exigia prioritat per a la fauna de casa. La ràdio cremava el dial amb una histèrica programació especial, les reaccions no es feien esperar i estarem molt pendents del que succeeixi en les pròximes hores.

Començaven a arribar helicòpters i anaven encerclant, com un eixam d'abelles, la gràcil arquitectura d’aquella església del segle XVIII que s’havia convertit en fortí inexpugnable de la bèstia. La criatura fluvial els fustigava cop d’urpa, i les pedres del temple anaven cedint, entre grans exclamacions de les masses. Cap partit de rugbi o cavalcada dels Reis havia vist un ambient tan exaltat. No es tornaria a viure una festa major així.

Quant el setge aeri va ser eixordador, i fins i tot se’l va amenaçar, a cop de megafonia, de llançar-li la lletra A de l’Alcampo com a projectil letal, el monstre es va sentir inefablement sol i incomprès. Va segrestar una noia de la coral Renaixença i la va encimbellar al campanar durant una estona perquè quedés més cinematogràfic, però ho va fer sense alegria i com ho faria qualsevol monstre en la seva situació. Per cridar l’atenció. A l’horitzó, les últimes brillantors del riu que l’havia vist créixer s’apagaven entre la talaia del centre comercial Splau i l’hospital de Bellvitge. Acorralat, es va abraçar a les desferres de l’església barroca, al seu frontispici sinuós ara fet miques, com si fos l’únic que li quedés en aquest món, sobtadament enamorat de la seva creació catastròfica. Eren les seves ruïnes.

La abeja de Salomón

Mario Satz

La abeja del Rey Salomón (2007)

los mil instrumentos

su esposa egipcia había traído consigo mil instrumentos de música, la mayoría de cuyos nombres él ignoraba. Mil instrumentos se dice rápido, pero las lentas melodías que desgranan tienen más complejidad que los helechos y más transparencia que el ala de las libélulas.

el amor: hacer del hábito un arte

- Existe un placer en el cambio y un displacer en el hábito –le había dicho la abeja hablando, cierto día, de la naturaleza del goce-, pero el verdadero amor hace del hábito un arte: pule las piedras de sus dificultades hasta volverlas preciosas.

la mujer, predictora de vuelos

la mujer (…) es a mi juicio el ser más plural que conozco. Un mundo en el que caben otros cien.

- Así es –revoloteó la abeja-, son nuestras reinas las que crean el nuevo panal. Son las reinas quienes conocen las rutas del próximo vuelo

la memoria simultánea

recordar una cosa deja de lado muchas otras. Recordarlas todas a la vez, en cambio, hace que cada cual disfrute del lugar que el espacio le concede. Cuando la memoria se dedica a la sucesión, excluye; cuando se abre a lo simultáneo, incluye.

las palabras dilatan

El astrónomo Mar Rakía ironizaba acerca de su dificultad con los números casi tanto como admiraba su destreza.

- Es que los números son previsibles y las palabras no –respondía el rey en sus días de príncipe.. Dos dátiles siempre son dos dátiles, pero éstos pueden ser dorados, correosos, provenir de aquí o de allí, ser comprados o regalados, pequeños o grandes. Los números limitan y las palabras dilatan.

la paradoja de la lengua

Un mismo ojo llora dos clases de lágrimas. Una misma cabeza es vidente por delante pero ciega por detrás. Una misma lengua se cree libre encima y está sujeta por debajo.

el reposo de las aguas subterráneas

Los ríos (…) aman unos lugares más que otros. Sitios en los que la tierra pulsa certidumbres y amparos. Saben que el mar los espera y no tienen prisa. De hecho, a veces están tan bien allí abajo que labran cuevas para el reposo de sus aguas y se echan a dormir siglos, mientras la tierra se queja de que el viento la erosione (…)

el universo como hallazgo

- ¿Cuántos milagros has visto tú en toda tu vida? (…)

- Supongo que tres o cuatro –suspiró por fin el profeta-. Me hicieron más creyente en lo invisible y más paciente con lo que se ve. Todo va hacia el momento de su iluminación, hacia la más hermosa conciencia de existir, ese abejorro, tu nuca, el búho y la violeta (…). Recuerda que el tesoro se presenta en forma de búsqueda hasta que el univers0 se revela en forma de hallazgo.

sucesión o usurpación

el celoso y el envidioso no ven más que lo que reluce, las apariencias (…) conspiran para destruir, desde la sombra, lo que intentan reemplazar. A la naturaleza le gusta la sucesión, pero el hombre prefiere usurpar.

somos semillas

Nada es enteramente propio ni ajeno. Los hombres somos semillas de los hombres, una especie que el viento dispersa o reúne.

palabras o latidos

su caballo favorito [le enseñó] a correr y correr hasta que el corazón sube a los labios y ya no hay palabras sino latidos para sentir el ardiente pulso de la vida.

la nuez y el cerebro

[la nuez] es semejante al cerebro humano –sonrió el rey-. A veces, para comer de él y de su sabiduría hay que romper la dura corteza de hábitos y prejuicios. No podemos acceder al núcleo de nuestro ser a menos que partamos en dos o en tres las más cómodas de nuestras costumbres.

‘Song of the sea’: Irlanda limita amb el Japó

per JOAN PAU INAREJOS

Nota: 8

El tema celta que recorre aquesta pel·lícula, com una cançó de bressol anafòrica, ens convida a visitar una geografia somiada i ambigua: Entre l’aquí i l’ara. Entre el nord i sud. Entre l’est i l’oest. Certament, acabes de veure ‘La cançó del mar’ i no saps ben bé on ets, si en una faula nòrdica o en una pel·lícula de Hayao Miyazaki.

Els ritmes calmosos de la natura, el viatge iniciàtic dels nens o l’onirisme marítim tracen un fil invisible entre dues cultures tan allunyades i arcaiques, tan riques en simbolismes, com la irlandesa i la nipona. L’animador Tomm Moore, que ja ens va enlluernar amb la fantasia medieval ‘The Secret of Kells’, sembla haver garbellat el millor i més profund de l’Atlàntic i el Pacífic, de l’Europa precristiana i i la filosofia sintoista, per fondre-ho en aquesta petita joia.

El naixement de Saoirse, una nena muda que no sap que és una selkie (dones-foca en el folclore cèltic), és el commovedor punt de partida d’una història potser més estàndard, no tan hermètica com ‘The Secret of Kells’, però tant o més fascinant en la seva textura visual, personalíssima i decididament analògica. L’estètica de Paul Klee i fins i tot de Marc Chagall impregnen els seus paisatges bidimensionals, entranyables, entre l’aquarel·la irisada i el recarregament geomètric, amb aquesta passió pels cercles, els arcs i cargolaments que ja despuntava en la faula monàstica de 2009.

Amb gran subtilesa, Moore es proposa explicar la vivència i superació del dol des dels ulls de la infantesa. És a dir, un punt de vista necessàriament màgic i transfigurador, on el pare sofrent pot ser un enorme penya-segat, i el vell mariner del poble, un druida de barbes infinites on cada cabell és una història del passat (i com el fil d’Ariadna, cal estirar-lo per descabdellar l’enigma). 

El disseny dels personatges humans, potser massa esquemàtic i segons com, melindrós (de vegades sembla que estiguis veient ‘Heidi’), és la tímida pega que li podem posar, per posar-n’hi alguna, a la nova obra d’art de la factoria Moore. La pel·lícula, detallista i pacient com un llibre miniat, avança sense pressa i culmina en clímax final, extàtic i meravellós, els menys impressionables diran que carrincló, amb la cadència i la bellesa de la papallona que surt de la crisàlida. No sabem on som, però tant hi fa.

‘THE SONG OF THE SEA’, de TOMM MOORE

Més informació i crítiques de la pel·lícula a FILM AFFINITY

Allavontes, què fem?

Enric Gomà (ed.)

Canvi d’agulles. Per un català més ric, àgil i senzill (2015)

_______________

Rudolf Ortega

L’ortografia de la llengua ha de ser una rosa, amb espines si es vol, però no un cactus.

Albert Pla Nualart

l’esperanto i els ionquis

Un registre informal (el diàleg entre dos nens, per exemple) no pot ser per definició artificiós si no vol fer a miques un principi tan substancial del cinema o la literatura com és la versemblança. Dos ionquis del Bronx no poden parlar, en una novel·la o un film, en una mena d’esperanto.

Enric Gomà

en pínxol i en pànxol

Unes quantes paraules acabades amb –o, com ara llamanto, plano, ninxo, dento, rinxo, bonito, grevo, peso, no estan acceptades pel DIEC. Com que aquesta –o és una terminació suspecta, va provocar l’aparició de les formes ultracorrectes, segons ens explica Coromines: llamàntol, plànol, nínxol, déntol, rínxol, bonítol, grèvol, pèsol (…). Fins i tot Josep M. de Sagarra, a les traduccions de Shakespeare de la postguerra, escriu Apol, per evitar Apol·lo. Ni el déu suprem de l’Olimp resistia aquesta terminació! (…) El diccionarisme és implacable. Al pas que anem, algun dia a les escoles catalanes els nens recitaran: “En Pínxol li va dir a en Pànxol…”.

Ramon Solsona

l’avantatge de les llengues mortes

Hi ha qui s’estimaria més que el català fos una llengua morta. Una llengua de la qual se sabés tot, com el llatí, i que constituís una font de plaer per als erudits, que en serien els grans experts i els únics usuaris. Podrien treballar en estudis de gran calat filològic i es podrien comunicar entre ells amb cartes escrites en un català artificial i enginyós que només ells sabrien llegir. Perquè les llengües mortes tenen el gran avantatge de no patir interferències d’altres llengües i no són profanades per la plebs. Sense parlants, les llengües serien perfectes.

el perquè del divorci entre parla i llengua catalana

El català escrit té pànic de la llengua oral (…). La gran catàstrofe del 39 ho va aturar tot i el català va perdre la literatura, l’escola, la ràdio, la premsa, el teatre, el cinema, la publicitat… I el poder polític (…). Va esdevenir catacumbal i en aquest retrocés la normativa, que estava pensada sobretot per la llengua escrita, va esdevenir llei divina. El català col·loquial i popular, l’estil familiar de què parlava Pompeu Fabra, va ser foragitat del reduït espai de la literatura catalana. L’implacable lingüicidi que va patir el català durant la dictadura va provocar una forta resistència conservacionista. La pugna entre escriptors i correctors ha estat digna d’una comèdia d’embolic, els uns amb la dèria de preservar la puresa, i els altres, amb el desig de donar al català una fluïdesa i una naturalitat que el rigor normatiu no acceptava. (…) Recordo aquí l’avís que feia sovint Joan Solà: “En la fraseologia ens juguem el futur de la llengua”

col·loquialismes més enllà del castellà

No ens confonguem! El català col·loquial inclou barbarismes, però també un munt de desviacions normatives que no tenen res a veure amb la influència del castellà. Pregunto: són influència del castellà les deformacions fonètiques de bora nit (…), xixanta, encabat, fandilles, paiella, solsament, etivocar, col·lègit, anar al radera, de jonolls (…), ideia (…), allavòrens? Són influència del castellà les formes verbals aviam, vem anar (…), volguer, sapiguer, poguer, capiguer? És influència del castellà la repetició del pronom en en formes verbals com entorna-te’n, no me n’enrecordo, no te n’enfotis? (…). Hi ha un esqueixament profund entre la llengua popular i la llengua culta, entre l’aristocràcia del llenguatge i la tradició oral (…). Coromines es queixa de la “runa del llenguatge vulgar” quan esmenta variants populars de llavors i després (allavonses, allavontes, llavons, dempués, despuenses), però és el primer a embadalir-se amb la llengua dels pagesos i els pastors (…). Quan Joan Maragall fa L’elogi de la paraula, no exalça la llengua dels erudits ni dels literats ni dels gramàtics, sinó la dels pastors i els mariners.

no sabem què parlem

Hem perdut el dring natural del català, aquell patrimoni frondós que brollava de manera espontània dels llavis dels nostres besavis i rebesavis. Ells estaven connectats sense saber-ho amb l’ànima profunda de l’idioma, mentre que nosaltres estem confusos, vacil·lem constantment, no sabem ben bé què parlem (…) ja no sabem què és genuí i què espuri. Cada generació aprima la capacitat expressiva, potser guanya en coneixements de normativa i correcció, però perd un intangible que no es pot quantificar: el geni de la llengua. (…) jo afirmo amb tota rotunditat que un poca-vergonya i un sinvergüensa no són el mateix. El sinvergüensa és més bandarra. Associo sinvergüensa a d’altres castellanismes de sabor popular. Com embustero, quartos, peleiar o qüento.

mistos, vanos i altres falsos castellanismes

No tots els castellanismes fan olor de sofre ni tots tenen la mateixa consideració. N’hi ha uns quants que tenen una característica curiosa: són castellanismes que no té el castellà. A vegades són castellanismes clars i d’altres, falsos castellanismes que, per diverses raons, han arrelat en català de manera diversa a la del mateix espanyol. (…) Un cas semblant és el de mistos  -“no és un castellanisme”, s’exclama Coromines-, una paraula ben nostra que correspon al castellà cerillas. És el mateix que mixtos, plural de mixt (…). I encara un sospitós habitual. Abusananos (…) sembla espanyol. Però no ho és. (…) I tampoc no veig un repicó del castellà al tanto que només diem en català: al tanto, que va de canto. (…). Vano. Un clàssic. És un diminitiu del portuguès abano, passat al castellà i després bifurcat: en forma diminutiva (abanico) en espanyol, i escurçat en català (vano) (…). Vano té el mateix pecat original del caldo, viudo, clero, maco, quadro, cigarro, barco, nano, toro… Ai, aquests masculins acabats en o! Són com aquells nois que no són acceptats a les famílies de casa bona perquè la nena no es pot casar amb un arreplegat. Van entrar amb comptagotes al DIEC, però estan sempre sota sospita, com aquells negres americans que estan mal vistos encara que només tinguin un setzè de sang negra.

la fal·làcia de “la gent parla així”

(…) quan escrivia guions per a sèries de televisió m’havia trobat col·legues que feien uns diàlegs amb una base sintàtica i fraseologia espanyoles. L’excusa era que “la gent del carrer parla així” i que no podíem fer parlar els personatges d’avui com a catalanets [sic]. Mentida. El noranta per cent de les coses que diu la gent del carrer no té cap interès en cap llengua i, com que reproduir-los en cru seria avorridíssim, cal escurçar, comprimir, reelaborar, forçar, etc. És a dir, cal pencar i fer d’escriptor. I és una excusa de mal pagador afirmar que el català és una llengua massa rígida i monocroma per als diàlegs. Es tracta de saber escriure, d’acord, però, sobretot, de saber escoltar. Perquè cada llengua té el seu dring. C’est le ton qui fait la chanson, diuen els francesos. Tu, com a autor, tries què diuen i com ho diuen els teus personatges (…). I, si els teus diàlegs carrisquegen perquè sonen forçats i massa normatius, és culpa teva.  Com passa al futbol, al labor dels bons àrbitres ha de passar desaparcebuda. Com deia Joan Fuster, “entre l’arcaisme i el barbarisme hi ha sempre una tercera via: l’enginy de l’escriptor” (…). Si se sap remenar, garbellar i triar, en el català popular s’hi troben granets d’or (…). Fins i tot alguns castellanismes tenen més gràcia que en castellà.

*** Nota: els títols que encapçalen els fragments són de l’autor del blog

Geografías

Mario Benedetti

Geografías (1984)

deshogarada

entre medio hogar y medio hogar, me siento algo así como deshogarada

de la paz a la guerra

las primaveras se nos iban de entre las manos

mirábamos el horizonte sin saber qué pedirle

(…) pero una madrugada forzaron las puertas

(…) nos suspendieron el derecho a la tibieza

(…) habremos aprendido el catecismo del rencor

o la rabia se nos irá cayendo como escamas?

el sitial del faraón

se trepó al colectivo 59 y casi no pudo creer cuando detectó un asiento libre, aunque fuera sólo el del medio de los cinco del fondo. Mercedes lo llamaba el sitial del faraón, aceptado en las enéadas divinas, con un gran pasillo o escalinata al frente y flanqueado por los pasajeros o divinidades encargadas de protegerlo.

cuerpos que se hablan

“Ojalá fuéramos inseparables”. Ella entendió que era algo así como una declaración de amor. Y era. (…) Estuvimos callados como media hora, pero los cuerpos se contaban historias, hacían proyectos, no querían separarse.

hijos y nietos

“En marzo voy a ser abuela”, fue lo primero que me dijo. Algo así como una alerta. “Ah, yo no. Para no correr ese riesgo espantoso, tomé la precaución de no tener hijos”.

enamoramiento oficial

“Quiero empezar por un comunicado oficial –dijo-, he llegado a la conclusión de que te quiero”.

* Los títulos que encabezan los fragmentos son del autor del blog

Món impensable

UN RELAT DE Joan Pau Inarejos

5:00 de la matinada

Estic pensant? Sí, estic pensant. No hi ha cap dubte: sóc conscient de mi mateix. És curiós. Les últimes hores no han estat com un son reparador, ni tan sols com un desmai, ni tan sols com un malson. Simplement no he existit. Potser m’he mogut mecànicament, fins i tot he menjat, a casa hi ha un rastre d’algú, certament, però no era jo. És com si haguessin posat un robot en lloc de mi. És això, el que volen Ells? Intento atrapar tot el que penso, com si m’ho pogués emportar, com si ho pogués atresorar durant la propera apagada. Penso en viatges, en llum, en els meus pares, en la paraula llibertat. Torna a sonar l’alarma. Tinc por. Les temples em comencen a tremolar, com l’última vegada. Sembla que torn

8:15 del matí

Ja ha sortit el sol. He vist els veïns i juraria que estaven pensant, com jo. O poser sóc jo sol que penso? M’he escapat un moment i he parlat amb el senyor George del cinquè. Diu que sap de què va tota aquesta història. S’han detectat nivells de pensament desorbitats i Ells han decidit posar fi a aquest malbaratament sigui com sigui. Prou divagar, especular, reflexionar. Tot ha d’anar orientat a la producció i l’eficiència. “No ens deixen ni dormir, per evitar que ens poguem abstreure somiant”. Es toca les temples. “Aquí, aquí arriben les refumudes vibracions del dimoni. I ens desactiven. No sé com ho fan, però ho fan”. “Qui són Ells?”. Fa el començament d’una resposta, però l’insuportable brunzit torna a sonar i no puc ni m

3:30 de la tarda

Aquest cop han trigat moltes hores a aixecar el toc de queda. Miro cap a la finestra. El senyor George està recolzat, d’esquenes, observant. “Què passa?”. Em fa un gest perquè miri.  “Però no t’acostis molt, que no et descobreixein”. Al bell mig del carrer, un jove mira al seu voltant. Acaba de despertar, com nosaltres, o de reconnectar, o com diantre se n’hagi de dir d’això que està passant. S’adona que està lligat a un pal de la llum. No hi ha ningú més. Potser d’altres miren per la finestra com nosaltres. El senyor George i jo ho examinem tot febrilment, aprofitant la treva, no sabem quant durarà, no sabem quanta estona sabrem que som nosaltres. De cop, apareixen uns homes a banda i banda del carrer. Porten uniformes militars. Poc a poc, desenfunden una mena de cilindres, apunten a la víctima, i abans no pugui rompre un crit li etziben una foguerada blava i espurnejant. “Per què li fan això?”. “Ha pensat massa durant l’última treva. Excedir-se en els límits que marquen Ells és considerat com un acte de vandalisme”. “Però com poden saber-ho?”. “Fes-me cas, fill. Cada cop que despertis, concentra’t tant com puguis. Tot allò que facis, fes-ho amb la màxima economia de pensaments possible. No malgastis ni un sol bri de raonament perquè si no et vindr

6:40 del vespre

Ara. Torno a pensar. El senyor George ja no hi és. Se’l deuen haver emportat? No, no puc especular. Fa fred. Abans de tancar la finestra, miro el pobre desgraciat que continua inconscient, lligat de mans al pal i mig estès a terra. Encara fumeja un vapor blavós. Puc intentar no pensar en res.

No puc. Intento pensar únicament en aquesta habitació, exclusivament en aquest moment, però tot de coses possibles, desitjables o funestes, m’envaeixen el cervell com un estol de papallones. Passat i futur em visiten constantment com fantasmes. Aguanto la respiració, provo de fer veure que no hi sóc. Tot i així continuo pensant, torrencialment, promíscuament. Penso en la nova veïna. No, ara no. La del cadell. Truquen. Obro la porta i apareix, no la imatge evocada, no la fantasia ambigua, sinó la mateixa veïna en persona. I apareix el cadell també en persona, amb aquesta desbocada mania de mossegar-ho tot. “És molt petit, encara no està educat”.

Parlem del que està passant. Ella no sembla gaire angoixada. Es reclina sobre el sofà. “Saps què penso? (Sí, ara puc pensar). Que si hem de pensar menys, millor per nosaltres. No et sembla?”. M’alarma la seva despreocupació. Després intento entendre-la d’una altra manera. El gosset es despespera per cruspir-se el cantell del moble. Quants anys deu tenir, vint-i-cinc. M’hi fixo. Durant una bona estona ignoro els consells del senyor George i malgasto aproximadament un milió de pensaments superflus, però molt agradables. Ella tampoc fa cara d’estalviar-ne. Ens imagino a tots dos, fulminats pel raig blau.

Ja s’ha fet de nit. No sabem quant durarà el període de gràcia. Poso música per fer l’espera més passadora. Al cap i a la fi, prefereixo reviscolar enmig d’una bona melodia que amb un silenci somort i inquietant. “Te n’adones?”, segueix dissertant ella. “Ara el nostre cervell és com un telèfon amb la bateria justa. Només pots fer les trucades més importants, les necessàries. Doncs igual. Només podem tenir pensaments originals. Res de repetir-se. Pots fer-ho? Intenta-ho. Pensa alguna cosa totalment nova”. Li faig cas, em concentro en una única i revolucionària decisió, sento com el cos em desapareix i ni tan sols noto el gosset com em rosega obstinadament el turmell mentre m’acosto per fer-li un petó als llavis. “Segueix així”. I seg

12:05 de la nit

Ens estem mirant als ulls. No sabem si ha passat un minut o una setmana. El gosset encara fa un tiberi amb els meus pobres turmells, però està més endormiscat, més mandrós. Què hem fet? L’inconscient o l’instint han continuat operant per nosaltres? L’alarma proverbial ha impedit que ella em donés una bufetada o se n’anés? Per què m’ha dit “segueix així”? Sabia el que em disposava a fer? No, no puc fer tantes hipòtesis: gastaré tota la bateria. He de ser innocent com un nadó, habitar el buit com un místic. I tanmateix ella m’està mirant, i tenim tantes coses a dir-nos. Per primer cop sento el temps corrent com l’implacable compte enrere d’una bomba. Cada pensament més és un pensament menys, cada idea és una mort anticipada, sóc un arbre que va perdent fulles. No sé què pensar, i no és una frase feta sinó un dilema concret i radical.

“Hem d’intentar escapar”, dic decididament. “Com?”. “Hi ha d’haver alguna manera”. I vam maquinar un pla. En lloc d’escalfar-nos el cap i cremar els fusibles, cada dia tindríem una única idea, i les aniríem aglutinant sense pressa fins a teixir el pla perfecte de la nostra fugida. El pla és pensar un pla, però no ara. El pla és oblidar-se del pla, ara per ara. Contents per la nostra troballa, sopem com una nit qualsevol, posem la ment en blanc i la següent alarma gairebé es confon amb la preciosa cançó que sona de fons.

5:00 de la matinada

Estic pensant? Sí, estic pensant. No hi ha cap dubte: sóc conscient de mi mateix. És curiós. Les últimes hores no han estat com un son reparador, ni tan sols com un desmai, ni tan sols com un malson. Simplement no he existit. El senyor George em parla d’uns estranys subjectes que han tramat un pla perquè no pensem. Són Ells.

La tristeza congénita del pensamiento

George Steiner

Diez (posibles) razones para la tristeza de pensamiento (2007)

seres pensantes

Podemos contener el aliento durante breves espacios de tiempo. No está claro en modo alguno que podamos estar sin pensamiento. Los hay que se han esforzado por alcanzar ese estado. Algunos místicos, algunos adeptos a la meditación se han propuesto como objetivo el vacío, un estado de conciencia enteramente receptivo en tanto que vacío. Han aspirado a habitar la nada.

recreación consuetidinaria del pasado

La doctrina escolástica según la cual la sola y única limitación a la omnipotencia divina es la incapacidad de Dios para cambiar el pasado es poco convincente. Podemos fácilmente pensar y expresar ese cambio. La memoria humana hace ese truco cada día

la debilidad del pensamiento

Escuchad atentamente el tumulto del pensamiento y oiréis, en su centro inviolado, duda y frustración.

pensar en línea recta

¿Es en realidad posible «pensar en línea recta»? ¿Se puede hacer que el pensamiento sea como el láser? Sólo al precio de una concentración adiestrada y disciplinada y absteniéndose de toda distracción. (…) también lo hace la suspensión del aliento del tirador que espera para matar.

animales mendaces: la máscara bajo la piel

La capacidad de mentir, de concebir y representar ficciones es inherente a nuestra humanidad. Las artes, la conducta social, el lenguaje mismo serían imposibles sin ella. Como en la astuta alegoría de Jonathan Swift, la completa veracidad, la completa transparencia del pensamiento pertenece al reino animal. Hombres y mujeres persisten en virtud de un disfraz recurrente. Pero la máscara se lleva debajo de la piel.

el lenguaje democratiza la intimidad

fijaos en esta paradoja. Este núcleo inaccesible de nuestra singularidad, las posesiones más íntimas, privadas e impenetrables, es también un lugar común mil millones de veces. (…) Las palabras, las frases que utilizamos para comunicar nuestro pensamiento, ya interior ya exteriormente, tienen una vigencia común. Hacen democrática la intimidad.

no hay ideas nuevas, sino cómos nuevos

la verdadera originalidad de pensamiento, el hecho de tener un pensamiento por primera vez (¿y cómo vamos a saberlo?) es extremadamente infrecuente. Como dijo Alexander Pope en su célebre observación, es la forma verbal y no el contenido la que produce la impresión de novedad. (…) Si los modos verbales son nuevos, ¿quién los va a entender? 

el lenguaje, enemigo de la verdad

en el pensamiento abstracto, en los métodos epistemológicos se deja oír un latente bajo continuo de nostalgia, un mito edénico de las certidumbres perdidas (lo oímos, con conmovedora integridad, en un pensador como Husserl). (…) El lenguaje, por decirlo así, es enemigo del ideal monocromo de la verdad. Está saturado de ambigüedad, de simultaneidades polifónicas. Se deleita en la especulación fantástica, en constructos de esperanza y futuridad de los que no hay ninguna prueba. Quizá sea ésta la razón por la que los grandes simios se han mostrado reacios a desarrollarlo. Los seres humanos no podrían resistir sin lo que Ibsen llamó «las mentiras de la vida».

seres contrafactuales

Un pensamiento limitado a proposiciones lógicas, óptimamente expresado de forma no verbal, o a realidades demostrables, sería locura. La creatividad humana, la vivificadora capacidad de negar los dictados de lo orgánico, de decir «no» incluso a la muerte, depende íntegramente de pensar y de imaginar contrafactualmente.

el despilfarro del pensamiento

consideremos la banal decepción que sufrimos cuando despertamos convencidos de haber tenido en sueños una gran idea, de haber soñado con una solución que se nos escapaba, de haber compuesto magnífica poesía o música, sólo para encontrarnos con que el recuerdo no nos sirve de nada y el cuaderno que tenemos a la cabecera de la cama está lleno de garabatos sin sentido. Frustración y desconcierto, los cuales no prueban que el pensamiento o lo imaginado borrado y perdido no fuera de insigne mérito e importancia. Lo que pasa es que está fuera de nuestro alcance, desvanecido, como lo están millones y millones de pensamientos que fluyen a través de nuestro ser en un despilfarro insondable.

distopía: control del pensamiento por horas

Esto hace pensar en el modelo de ciencia-ficción de una sociedad en la cual el pensamiento estuviera racionado. En la cual estuviese autorizado solamente determinadas horas y días, y donde estas raciones fuesen distribuidas con arreglo a la capacidad mental y al poder de concentración individuales. Un despilfarro de pensamiento sería considerado como vandalismo o algo peor. Los alimentos o el combustible puede ser racionados en tiempo de guerra. El dinero en efectivo puede ser puesto bajo un control estricto. ¿Por qué no regular el infinitamente valioso suministro de pensamiento, preservándolo del despilfarro y de la inflación? Es ciencia–ficción, claro. Sin embargo, los intentos en esa dirección ¿no son el núcleo de los sistemas totalitarios, de las ideologías despóticas, sean religiosas o políticas? El pensamiento anárquico, juguetón, despilfarrador es lo que más temen los regímenes totalitarios. (…) La utopía de la censura es leer no solamente el texto, sino los pensamientos que subyacen a él. De ahí el tropo orwelliano de una «policía del pensamiento».

el automatismo del ciempiés

La gran mayoría de los actos y gestos habituales se realizan «sin pensar». Se ejecutan instintivamente o a través de reflejos adquiridos. Como bien se ha dicho, para el milpiés sería un suicidio pararse a pensar en el siguiente paso. (…) El automatismo es pensamiento deteriorado.

el hiato entre el pensar y el actuar

Las interposiciones entre pensamiento y acto son tan múltiples, tan diversas como la vida misma. (…) Ningún pintor, por dotado que esté, puede trasladar plenamente al lienzo su visión interior de lo que cree ver ante sí. Hasta en la más estricta de sus formas, la música contiene sólo de manera parcial el conjunto de sentimientos, ideas y relaciones abstractas que es privativo del compositor. La distancia entre las presiones sobre la sensibilidad que se perciben entre lo imaginado y su manifestación lingüística es un doloroso tópico, un lugar común de derrota inacabable desde los comienzos no sólo de la literatura sino también de los más urgentes e íntimos intercambios humanos. «No puedo expresarlo con palabras», dice el enamorado, dice el apesadumbrado; pero también el poeta y el filósofo. Los indicios de unas barreras, de unos efectos de interferencia o «ruido blanco» son perturbadoramente físicos. Sentimiento, intuición, iluminación intelectual o psicológica se apiñan en el borde interior del lenguaje, pero no pueden «penetrar» para culminar la expresión

el ideal de perfección: lo no dicho, lo imposible de oír

El concepto de perfección es un sueño no realizado del pensamiento, una abstracción conceptual, como lo es el infinito. Es en la paradoja de que existan en nosotros estos dos ideales inalcanzables donde la teología clásica, tanto en Anselmo como en Descartes, sitúan su prueba de la existencia de Dios. (…) Wittgenstein habló en nombre de todas las conciencias creativas cuando manifestó que la parte del Tractatus realmente importante era la que no llegó a escribirse. (…) el mundo, tanto dentro como fuera de nosotros, murmura palabras que no somos capaces de distinguir. Se proclama que los «tonos no oídos» son los más dulces.

el vacío tras el deseo

Un revelador vacío, una tristeza de la saciedad sigue a todos los deseos satisfechos (…) el gris pegote de náusea que hay en el corazón del ser.

el mundo como ventana o como espejo

residimos en el mundo a través del pensamiento. Los sistemas filosófico-epistemológicos que tratan de explicar y analizar esta residencia se dividen en dos categorías perennes. La primera define nuestra conciencia y nuestro conocimiento del mundo como una percepción a través de la ventana. Este modelo, basado, un tanto ingenuamente, en una analogía con la visión ocular, subyace a todo paradigma de realismo, de empirismo sensorial. Autoriza una creencia, por compleja y atenuada que sea, en un mundo objetivo, en algo que está «ahí fuera» (…) La otra epistemología es la del espejo. Postula una totalidad de experiencia cuya única fuente verificable es el pensamiento mismo. Es nuestra mente, nuestra neurofisiología, lo que proyecta lo que consideramos como las formas y la sustancia de la «realidad». (…) Puede equivaler a una alucinación colectiva, a un sueño común. (…) Todo pensamiento sobre el mundo, toda observación y comprensión, sería reflexión, esquemas en un espejo.

la luz que nunca llega

No es que la luz procedente de remotas galaxias no llegue hasta nosotros; es que nunca llegará hasta nosotros, en una alegoría de nuestra soledad.

velar y revelar

El pensamiento vela tanto como revela, probablemente mucho más.

el amor o cómo comunicarse con el idiolecto del otro

De aquí las inciertas relaciones entre el pensamiento y el amor. De aquí la posibilidad de que el amor entre seres pensantes sea una gracia de cierto modo milagrosa. Todos los hombres y todas las mujeres, todos los adultos y todos los niños usan lo que los lingüistas llaman ‘idiolecto’, es decir, una selección personalizada del lenguaje disponible, con fichas, connotaciones y referencias privadas, singulares, tal vez intraducibles, que los receptores en el diálogo no pueden interpretar totalmente ni con certeza. Tratamos de traducirnos unos a otros. (…) Aun en momentos y actos de extremada intimidad —quizá más agudamente en esos momentos— el amante es incapaz de abrazar los pensamientos de la persona amada. “¿En qué estás pensando, en qué estoy pensando yo cuando hacemos el amor?” Esta exclusión hace plausiblemente trivial la tan cacareada fusión del orgasmo y su retórica de unísono. (…) El acto del amor es también el de un actor. La ambigüedad es inherente a la palabra. (…) El amor más intenso, quizá más débil que el odio, es una negociación, nunca concluyente, entre soledades.

el odio y la risa, momentos en que desaparece el velo del pensamiento

Si enumeramos todos los niveles de impulso cerebral e instintivo, puede que el odio sea el más vívido y lleno de gestos mentales (…). El otro tipo de experiencia mental en la cual se arranca el velo es el de la risa espontánea. En el instante en el que cogemos el chiste o vemos casualmente algo cómico, la mentalidad queda al desnudo. Por un momento, no hay "segundos pensamientos". Pero esta apertura al mundo y a los demás dura sólo un tiempo breve y posee la dinámica de lo involuntario. En este sentido, las sonrisas son casi la antítesis de la risa. A Shakespeare le preocupaba mucho la sonrisa de los villanos.

las esporas azarosas de los pensamientos

Como he observado, es posible que personas semianalfabetas, mentalmente débiles e incluso deficientes hayan tenido pensamientos influyentes, inventivos, que contribuyan a mejorar la vida. Esos pensamientos se han perdido porque no fueron expresados o porque no les prestaron atención ni siquiera quienes los tuvieron («mudos, oscuros Miltons» en un sentido que va mucho más allá de la literatura). Como diminutas esporas, los pensamientos son diseminados hacia dentro y hacia fuera un millón de veces. Sólo una mínima fracción sobrevive y da fruto. De aquí el inconmensurable despilfarro al que me he referido anteriormente.

la mayoría del pensamiento orilla la dualidad verdad-mentira

la devastadora frase del físico Wolfgang Pauli sobre los teoremas falsos: “Ni siquiera están equivocados”.

la verdad está en el exilio

La verdad, enseñaba el Baal Shem, está perpetuamente en el exilio. Tal vez haya de ser así. Cuando se torna demasiado visible, cuando no puede cobijarse bajo la especialización y la codificación hermética, la pasión intelectual y sus manifestaciones provocan odio y mofa (estos impulsos se entretejen con la historia del antisemitismo; los judíos han pensado muchas veces en voz demasiado alta).

el niño que grita en la oscuridad

Es posible que todo intento de “pensar la muerte” –una frase lamentablemente torpe en inglés-, pensar coherentemente en la muerte, sea una variante de este enigma de la nulidad. (…) El cero, nuestro ser convertido en un vacío, es algo, para la mayoría de nosotros, “impensable”, tanto en el sentido emocional como lógico de la palabra. De aquí surge la arquitectura múltiple del mito y de la metáfora (…). Como un niño asustado que silba o grita en la oscuridad, nos esforzamos por evitar el agujero negro de la nada.

nos acercamos a la estrellas; seguimos igual de lejos de Dios

Lo cierto sigue siendo, y de forma abrumadora, que el pensamiento (…) no está más cerca de comprender sus objetos primarios. No estamos una pulgada más cerca que Parménides o Platón de cualquier solución verificable del enigma de la naturaleza y de la finalidad de nuestra existencia, si es que la tiene, en este universo probablemente múltiple; no estamos más cerca de determinar si la muerte es o no el final, o si Dios está presente o ausente.

el ateísmo, “muy ocupado con Dios”

Es inmensamente difícil imaginar cómo serían nuestros mapas de la mente —y las totalidades en las que mora—, cómo sería nuestro alfabeto del reconocimiento si el problema de Dios llegase a perder su significado. No hay retórica de la «muerte de Dios», no hay erosión de la religión organizada que tenga lugar en los supermercados de Occidente que se aproxime a un eclipse de la posibilidad de Dios en el interior de nuestra conciencia. Hasta hoy, el ateísmo ha estado muy ocupado con Dios.

* Los títulos que encabezan los fragmentos son del autor del blog