diumenge, 14 de desembre del 2014

'St. Vincent': amarás a tu vecino insoportable


por JOAN PAU INAREJOS
Nota: 7

En inglés, el vecino y el prójimo son indistinguibles (neighbor). Por eso, el bíblico “amarás a tu prójimo” tiene en la lengua de Shakespeare un timbre cotidiano y casi costumbrista: “amarás a tu vecino”, es decir, amarás al que está, literalmente, junto a ti. Un católico inglés, Chesterton, expresó así el cariño debido a las personas lindantes con nosotros: “Podemos amar a los negros porque son negros o a los socialistas alemanes porque son pedantes; pero a nuestro vecino tenemos que amarlo porque está allí”.

No siempre nos gusta, pero está allí. Chesterton cree que los vecinos y los parientes, tan denostados por el individualismo moderno, son los tipos de personas más novelescos, puesto que nos ocurren, nos acaecen, no los hemos escrito ni buscado sino que son obra del caprichoso guionista supremo (Dios), cuyos caminos, ya se sabe, son inescrutables.

Sirva este rodeo evangélico para presentar una película que se titula con el nombre de un santo, pero cuyo protagonista parece lo más alejado de los protagonistas de las hagiografías o historias sagradas. Gruñón, egoísta, perezoso y mal hablado. Un cruce del Jack Nicholson de 'Mejor imposible', Homer Simpson y el señor Wilson de Daniel el Travieso, con componentes de alcoholismo y síndrome de Diógenes. Una perla, este Bill Murray.

Quién mejor que el hombre de la marmota, el indolente viajero de 'Lost in translation', el seductor crepuscular de 'Flores rotas', para encarnar la quintaesencia del vecino repulsivo. Algo nos dice, ya desde el principio, que los buenos sentimientos no tardarán en aflorar y este Grinch acabará endulzándose como Papá Noel, en una de esas domesticaciones franciscanas tan del gusto de los americanos. Pero no importa que la historia sea previsible, ni poco creíble, porque sus actores hacen algo muy meritorio: que parezca fresca y simpática.

Además de Bill Murray, la ópera prima de Thodore Melfi nos brinda la oportunidad de ver a Naomi Watts en un papel bastante alejado de sus títulos de más relumbrón. Esta mujer preñada y resuelta, ligera de cascos y propietaria de un estrafalario acento ruso, parece salida de una película de Almodóvar y nos regala grandes momentos. Sin olvidar el pequeño Jaeden Liberher, el niño cándido y avispado por el que Grinch-Diógenes devendrá canguro por accidente (entrañable y magnífico actorcillo, casi dan ganas de adoptarlo cuando lo ves yendo al cole con la ayuda de Google Maps).

El encuentro del mozalbete con el mundo agrio y socarrón del vecino nos promete una comedia tan esquemática y cien veces vista como honesta y disfrutable. Una comedia-drama con toques chiflados, como la injustamente olvidada 'El lado bueno de las cosas', con De Niro y compañía. A los diálogos quizá les falte velocidad, aunque no faltan lances brillantes, como el momento en el que la meretriz embarazada exclama "¡He roto la agua!" y el viejo contesta "Pues llama al fontanero", o las disparatadas sesiones de rehabilitación donde Bill Murray demuestra que ni la parálisis facial puede con su sorna viejuna.

‘ST. VINCENT’, DE THEODORE MELFI
MÉS INFORMACIÓ I CRÍTIQUES DE LA PEL·LÍCULA A FILMAFFINITY

La cocina

Joan Pau Inarejos
La cocina es nuestro campo de batalla con el mundo. En ella no valen reposos ni devaneos sensuales. Desde el descubrimiento del fuego hasta la vitrocerámica, el lugar de la cocción y transformación de los alimentos tiene algo de lucha doméstica entre naturaleza y cultura. Es el altar de la materia domeñada. 

La cocina es militar, y basta observar las formas y funciones de sus objetos más característicos. Pertrechados con la tapa de la sartén a modo de escudo, hostigamos la carne enemiga. El delantal nos sirve como armadura frente a embestidas y salpicones, al tiempo que empuñamos nuestra lanza embadurnada de sofrito. La bestia gruñe y chisporrotea en el aceite hirviendo, otro elemento evocador de las batallas medievales. Se le pincha y voltea con denuedo, poniendo a prueba su resistencia. Tras la intensa y ruidosa lid, agoniza y se rinde.

La rejilla de los fogones, agreste y metálica, nos recuerda la entrada hostil de los castillos. Su silueta marca el perímetro defensivo de la cocina. Si en el hierro bullen los combates más candentes, a sangre y fuego, los vencidos yacen en las oscuras mazmorras del horno, donde serán consumidos por largo tiempo. Los caídos son arrojados a la fosa común del cubo de la basura, mientras otros tantos se ahogan en las turbias pozas del fregadero. El extractor lo domina todo con su alto y orgulloso torreón.

Concluida la cruzada, paseamos a la víctima por el corredor triunfal del pasillo, e incluso adornamos nuestra victoria con hojas de laurel u otros aromatizantes. Una vez en el comedor, llega la hora del descanso del guerrero. Pero de eso ya hablaremos otro día.



Recorridos metafóricos por el hogar


dimecres, 10 de desembre del 2014

Dies puríssims

Joan Pau Inarejos
Surto al balcó. Els gegants vénen pel meu carrer. Fan una ballaruga solitària, com si escalfessin a la banda abans de la gran actuació. Les gralles amb prou feines es deixen sentir, mentre els hits de la música llatina sonen a tota castanya des d’unes atraccions infantils. La superposició de bandes sonores fa que els gegants Baldiri, Ramona i Ramonet dansin aparentment al ritme de Marc Anthony. Si avui és dissabte, això és Sant Boi i ha començat la Fira de la Puríssima.

Per a nosaltres els habitants d'aquesta vila, el pont de la Constitució és una combinació dadaista d’animals, cotxes d’ocasió, espiritisme hippie i lírica nadalenca. Ho sabem i ens encanta. Aquest caos semàntic és una fantàstica excusa per passar fred multitudinàriament. Excita els nostres impulsos celebratius més primaris. En el fons estem desitjant que ens brindin un pretext per sortir tots junts i donar-nos caliu com els eriçons de Schopenhauer (sense punxar-nos).

A mig matí el sol desfà una mica l’ambient gèlid i un cantaor local, a punt per actuar, dóna la benvinguda al calorsito. A la plaça de l’ajuntament, un tal Don Bozinón interpreta tonades populars amb un increïble multiinstrument de vent que, vist de lluny, sembla un equip de submarinisme ideat per Juli Verne. Arriba el torn de l’himne del Barça i la gent aplaudeix: es confirma que els nens catalans ja neixen sabent que tot el camp és un clam. (Només el fum-fum-fum té més universalitat que la melodia blaugrana, i encara no hem escatit d’on surt aquest fum sospitós del 25 de desembre: un incendi? una xemenia? una burilla mal apagada?).

“El nen Jesús viu aquí”. Una mare instrueix el seu fill al davant del pessebre monumental de la plaça. Encara no saben que l’endemà algun espavilat robarà la figura i deixarà Josep i Maria amb cara de circumstàncies. Un dia caldrà investigar a on van a parar tots aquests messies manllevats amb reincidència com si fossin de coure. Per interpretar l’escenografia del pessebre, alguns progenitors abusen clarament del polisíndeton, aquesta figura retòrica que consisteix a encavalcar conjuncions (“mira, Paula, un pastor; i una mula; i un rei; i un…”. Se suposa que el concepte general és més difícil d’explicar). Una parella de trenta-i-tants es fa una selfie amb la família de Natzaret com si haguessin vist a Bruno Mars.

La crisi suscita, encara, més ganes de passejar que de gastar. La regidora del ram intenta quantificar aquest moment econòmicament esotèric: “Quan pregunto als comerciants, tothom em diu bé però ningú em diu molt bé. Però també és veritat que ningú em diu malament”. Els firaires se les empesquen totes per conjurar la temible plaga dels consumidors apàtics. No només el preu, sinó descripcions qualitatives (“Chalecos guapicos. 18 €. Faldas ultrabonitas. 25,95 €). Sense oblidar els traficants de la cosa política, com un àgil predicador de Podem/Podemos que demana signatures per a la causa, “i si no, no us queixeu si us abaixen el salari base”. Subtilíssim.

Cau la tarda i la gent s’amuntega en una parada de figuretes nadalenques. Una dona assenyala uns egipcis i pregunta “a cuánto valen los romanos” (un error civilitzatori que es disculpa: ben mirat, els faraons són un exotisme dels pessebristes ultraminuciosos que no en tenen prou amb Betlem i també volen il·lustrar la fugida al país de les piràmides). Un home amb cara d’atabalat parla amb el seu fill: “molt bé, Arnau, ara sobretot ens hem de recordar de les mides, recorda’t de les mides de les figures”, ignorant que els nens i els pessebres no observen ni observaran mai les lleis renaixentistes de la proporció i la perspectiva.

Passen les hores i els termòmetres comencen a baixar a nivells clarament antisocials. Ben entrat el vespre, ja només queden els romàntics del llúpol xarrupant els últims glops a la fira de la cervesa artesanal. Repartits en taules a les fosques, tan sols els il·lumina l’esplendor barroca de l’església de Sant Baldiri. En aquest instant el nom de la Puríssima sembla més ben triat que mai, amb un cel net i color lapislàtzuli que s'apaga, evocador de les immaculades claríssimes de Velázquez i Zurbarán. La fullaraca desordenada de la tardor comença a esvair-se. També l'hivern assaja vacil·lant, a l'espera de la seva gran actuació.

dissabte, 6 de desembre del 2014

'Born': 1714 a càmera lenta

per JOAN PAU INAREJOS
Nota: 5

Estem tan saturats d’èpica setcentista a propòsit del Tricentenari que qualsevol visió alternativa i pausada d’aquells esdeveniments és com una glopada d’aire fresc. La pel·lícula del director i videoartista italià Claudio Zulian, aquesta potser és la seva millor virtut, s’atreveix a parlar de 1714 des de la taverna, des del pati del darrere, des de l’alcova (no pas des de la trinxera o la barricada: no són Els Miserables.cat). El resultat és una cosa tan paradoxal com un relat històric d’alè intimista o, si voleu, un drama quotidià amb la Història de fons.
Contemplatiu fins a extrems desesperants, el de Campodarsego (Vèneto) no ha volgut fer un fulletó d’època convencional, sinó un fresc costumista, subjectivista pel que fa al punt de vista i delicadament cuidat en l’estètica i els detalls. Per moments, sembla que estiguem veient la Barcelona austracista tal com l’hauria pintat Jan Vermeer (no falten alguns paral·lelismes amb la pel·lícula ‘La jove de la perla’ en la tensa relació entre la jove Marianna i l’adroguer Vicenç).
En certa manera, ‘Born’ sembla més un homenatge a l’art dels interiors holandesos i les escenes impressionistes que una pel·lícula pròpiament dita. Una espelma, una finestra, una vella cosint, una pipa o un mirall: amb aquests senzills elements Zulian construeix els seus plans fixos i decididament pictòrics, atents a les textures i les il·luminacions matisades. No li interessen els abrandaments melgibsonians ni —ai— el ritme narratiu que asseguri un mínim entreteniment.
Lluny de qualsevol ardor politico-patriòtic i de passada estalviant uns quants calerons en la recreació de les batalles i les multituds, la història gravita sobre personatges anònims, els secundaris o els extres de 1714, per dir-ho d'aquesta manera, mentre a fora —intel·ligent ús del so per donar més embalum al fora de pla— tenen lloc la guerra i les grans conspiracions. Embadaleix la veu de Vicky Luengo xiuxiuejant més que cantant ‘La dama d’Aragó’…
És cert que Zulian emet subtils picades d’ullet a l’actualitat: crisi econòmica, desnonaments, pauperització de la classe mitjana. El drama silenciós i hiperrealista de ‘Born’ podria transcórrer el 2014 si els personatges es traguessin les perruques i deixessin de parlar en segona persona del plural. Però també és cert que costa Déu i ajuda acompanyar-lo una hora i mitja minuts en la seva parsimònia soporífera. Es pot anar més lent o més de pressa, però al reialme del cinema no hi ha més rei que el ritme.
‘BORN’, DE CLAUDIO ZULIAN
MÉS INFORMACIÓ I CRÍTIQUES DE LA PEL·LÍCULA A FILM AFFINITY


dijous, 4 de desembre del 2014

"No tenemos la verdad, la verdad nos tiene"

Rémi Brague
La Contra, La Vanguardia, 3/12/2014

La filosofía no sirve para nada, como el arte, la religión o todo lo que es importante en la vida. Servir es lo que hacen los esclavos. (…)

¿Usted tiene verdades?
Las verdades no se pueden tener, son como una luz, y la luz no es un objeto que se puede coger. No tenemos la verdad, la verdad nos tiene, la verdad nos da luz. (…)

La pregunta básica de la moral de Kant: ¿qué es lo que yo tengo que hacer? Es una pregunta tonta.

¿...?
Todos sabemos la respuesta, la cuestión es por qué no podemos aplicarla.

¿Y?
No basta con no matar al prójimo, tenemos que no querer matarlo, abandonar el odio hacia el otro.

dimarts, 2 de desembre del 2014

Ficar la mà o ficar la pota

Veure el vídeo a partir del minut 1 
Joan Pau Inarejos
Hi ha pífies que són una joia. Que ens alegren el dia. Un d’aquests instants gloriosos la protagonitzat Juan Cotino, expresident de les Corts valencianes imputat per la trama Gürtel, qui, en un rampell de genialitat literària, ha pronunciat aquesta frase digna de les antologies: “He pogut ficar la mà, però mai la pota”.

Propietari d’un somriure lax de caiman, el prohom de Xirivella de seguida s'ha adonat del lapsus i l'ha intentat corregir (“Perdó, més equivocat, és a l’inrevés!”), però l’esmena no ha fet sinó engrandir l’enginy involuntari de la seva sentència. Llàstima pels periodistes, que es fregaven els ulls havent escoltat el que semblava una confessió del delicte en primera plana i amb llum i taquígrafs.

D'entrada, la frase té la virtut d'autodesmentir-se automàticament: el nostre home fica la pota dient que mai fica la pota, fet que ja constituiria un gag en si mateix. L'humor fa l'agost amb persones que diuen solemnement el contrari del que fan a la vista de tothom. (L'original, que hem intentat polir, encara és més delectadament barroc: “Mai puc haver ficat la mà, ho he dit mil cops, però mai la pota”. Que vicioses són les dobles negacions!).

Atents, però, perquè ja sabem que les grans obres d’art es brinden a interpretacions diverses i múltiples nivells de lectura. Potser Cotino ha ficat la pota o potser està enunciant un modus operandi perfectament coherent en la lògica corrupta: ficar la mà sense ficar la pota, és a dir, fer-ho sense que et puguin empaperar, delinquir sense equivocar-se: robar bé. Potser Cotino ens està dient, com Media Markt, que ell no és tonto.

Aquesta ètica de ficar la mà sense ficar la pota m’ha recordat la famosa instrucció dictada als corregidors del Decret de Nova Planta per introduir el castellà: “Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”, amb la diferència (veure vídeo) que el declarant ha hagut de recórrer a la llengua d’Ausiàs March per fer-se entendre. Ha hagut de formular clar i català el que li havia sortir tort en castellà. L'aparició macarrònica de la llengua materna per la porta del darrere fa l'escena encara més entranyablement surrealista.

L’espifiada fa i farà córrer rius de píxels, però no voldria passar per alt aquesta oposició moral i cultural que establim entre la mà i la pota, i que molts han convertit en una hàbil estratègia de defensa. S'entén que la pota és animal, innocent, instintiva; la mà és artera i conscient. Podem no saber on fiquem les extremitats inferiors i ser víctimes de trampes cruels ("jo no volia"...), però difícilment podem desconèixer on posem les mans, aquestes terminals lliures de subjecció que ens distingeixen dels quadrúpeds.

Em puc llevar amb el peu esquerre, fer les coses amb els peus o caure-hi de quatre potes, mentre que les mans solen estar involucrades en abusos i conspiracions: fotre mà, ficar la mà a la caixa, haver-hi una mà negra, i en un últim extrem, fins i tot arribar a les mans. Els antics revolucionaris tallaven caps pensant que concentraven tots els mals de la reialesa, però el més modern avui seria passar la guillotina pels canells i ensenyar orgullosament els monyons al poble.

Escolta Sepharad

Salvador Espriu
La pell de brau (1960)

Si compres pa i et donen
guix repintat,
les dents, en rosegar-lo,
se’t trencaran.
El teu dolor fa riure
l’home que sap
l’indret de la farina
i el de la calç.
Et decandeixes mentre
vas engreixant
el lladre que venia
falsedats.
(X)

La terra, amb paranys de mil fines orelles,
ha captivat els ocells de les cançons de l’aire.
(XXX)

Vent que ha vingut de mar
xiscla presoner a les reixes dels canyars.
(XXXII)

no visquis més la mort
d'un repòs covard
arrisca't a salvar-te
del teu mal.
Navega les fortunes de la mar,
il·luminant-te de clarors de llamp.
(XLVII)

I quan arribis a la porta de la teva nit,
en acabar el camí que no té retorn,
sàpigues dir tan sols: “Gràcies per haver viscut”.
(XLIX)

Mentre les cases de la nit
es tanquen, una a una,
i la foscor s’endinsa
cap a les deus
de l’alba,
els nostres ulls aprenen
dels més sensibles dits
de cec
a mirar i saber,
a comprendre
amb lent amor.
(LIV)