'Un amigo para Frank': robot, tráeme las pastillas

por JOAN PAU INAREJOS

Nota: 8

Un anciano aquejado de Alzheimer revive sus pecados de juventud gracias a un robot de compañía. Ante esta sinopsis corresponde, primero, quitarse el sombrero y después, admitir con los ojos humedecidos que aún quedan historias originales en este gremio del cine amenazado por piratas y productores cobardes. No estamos ante una superproducción, aunque no falten estrellas de relumbrón, sino ante una pequeña comedia dramática ambientada en el futuro. Muy modesta, casi esbozada, y a mucha honra.

¿Ciencia ficción? Poca. El abnegado robot blanco apenas es un catalizador del verdadero e indiscutible señor de la función, un Frank Langella senil, huraño y sin embargo entrañable, un abuelo de Heidi futurista que deberá lidiar con un novísimo asistente del hogar que no había pedido. La naturalidad con que se desenvuelve esta extraña pareja demuestra que el telón de fondo futurista puede ser sencillamente eso, un telón de fondo como cualquier otro, sin necesidad de gesticulaciones paracientíficas ni invocaciones del espíritu de George Lucas. Robots que riegan el jardín mientras nosotros andamos enfrascados en los temas de siempre: amor y desamor, pasión y familia.

Casi sin concesiones al sentimentalismo, limpio de exageraciones y rodeos, Jack Shreier parece sólo interesado en contar su fábula calmosa de color atardecer. De cómo un ladrón de guante blanco jubilado siente de nuevo la ilusión. Un deje a la vez moderno y embebido de los clásicos que apenas pervive, paradójicamente, en el cine de animación, en ciertas películas de Pixar cuyos argumentos precisamente lindan muy cerca de las andanzas de Frank y el androide -se ha dicho, acertadamente, que la película parece un cruce de 'Up' y 'Wall-E'-. Pese a la contención general, atención a un encuentro inesperado que nos pondrá de punta las fibras sensibles, y a cierto reset cargado de elegancia emotiva.

Puestos a pedir la luna, quizá echaríamos en falta una dirección más sólida, filtrando secundarios ridículos y algunas escenas de cartón piedra. Desde luego, siempre preferiremos estas apuestas imperfectas que la sarta de tópicos más millonaria de Hollywood. Sólo las neuronas, y no los dólares, consiguen que un anciano y un robot traigan aire fresco a la taquilla.

UN AMIGO PARA FRANK, DE JACK SHREIER

LA PELÍCULA EN LA MEJOR WEB DE CINE: LABUTACA

Compte amb aquests ‘Turistes’

Atenció: la crítica inclou petits detalls de l'argument
 que es donen a conèixer en la promoció.

per JOAN PAU INAREJOS

Nota: 7

Hi ha pocs col·lectius tan moralment fiables com els turistes culturals. Mai t’imaginaries el jubilat que visita una cova del Neolític brandant una serra mecànica a la sortida, ni tan sols pispant-te la cartera. Hi ha una presumpció d’innocència general sobre les minories que contemplen cascades o museus de maquinària agrícola mentre la resta de la humanitat se socarrima a la platja o crema els quartos a la discoteca. Poden ser insofribles o tronats, o fins i tot extremadament friquis, però te’n pots refiar. Ells mai no ho farien.

És per això que la comèdia (?) negra del britànic Ben Wheatley clava un mastegot dels grossos. No només per les moltes i violentes escenes de percussió humana que ens brinda al llarg de la cinta -alerta, estómacs sensibles-, sinó perquè gosa pervertir múrriament els esquemes de l’assasinat en sèrie. El bon ciutadà mediocre, l’individu curiós de classe mitjana-baixa que s'equipa amb la motxilla i les xiruques, deixa de ser la pobra víctima per esdevenir el temible psycho killerde la funció, disposat a esborrar del mapa tot aquell que li esguerri el cap de setmana.

En Chris i la Tina, més aviat lletjos i a la vora dels 40, són els inquietants excursionistes que més val que no et trobis en cap dels càmpings o cues d’embarcament que hi ha en aquest món. Ho pagaràs car si et veuen massa culte, massa incívic, massa desinhibit o tot el contrari. Amarats d'una fotografia fosca i llòbrega, aquests viatgers de caravana deixen anar el maníac que potser tot turista porta a dins sense saber-ho: l’ànsia de veure-ho tot, l’odi contra les multituds, la urgència de passar-s’ho bé perquè és el teu moment, amb el que t’ha costat que et donessin festa a la feina.

El turisme genera sociòpates? No sé si la pel·lícula de Wheatley vol anar tan lluny, o més aviat es conforma amb la seva bretolada radical, de l'escola més incorrecta i bèstia de l'humor anglès i amb molts moments passats de voltes (aquell pobre cadàver) i altres moments (no tants) certament antològics, com la conversa absurda que genera el contingut mal interpretat d'una càmera de fotos. Previsible, simpàtica malgrat tot, a mig camí del realisme quotidià i l'esclat embogit made in Tarantino i embotida de sàtira social fins a les orelles. Així és aquesta història de gent disposada a tacar de sang la seva utopia de prismàtics i capelines. Al cap i a la fi, el vell ofici de Jack l'Esbudellador també s'havia de democratitzar.

TURISTES (SIGHTSEERS), DE BEN WHEATLEY

LA PEL·LÍCULA AL MILLOR WEB DE CINEMA: LABUTACA

El lladre de lletres

Estació de Quatre Camins, Sant Vicenç dels Horts, juny 2013

Joan Pau Inarejos

Us heu preguntat mai què se’n fa de les lletres que cauen dels rètols? Les lletres, igual que els cabells, acaben cedint amb el pas del temps, i aquesta alopècia de la grafia no deixa de provocar alteracions en els noms de les coses. Un càmping es pot convertit fàcilment en un campi (qui pugui), una estació de trens pot esdevenir una embarassada primerenca si li fallen les lletres del mig (esta    de tre s), i què me’n dieu de les orgulloses marques que es veuen mutilades i passen de Pepsi a Pepi. Si no és un cargol afluixat, és un neó que no funciona. Les lletres fugen i amb prou feines en queda la silueta fosca a la paret, com una trista fantasmagoria del passat.

Doncs bé, no ho puc amagar més. Sóc jo. Jo sóc qui recull totes aquestes lletres que mai no es tornen a posar a lloc, sóc el ferroveller amatent que espera l’ocasió propícia per endur-se a casa aquests trossos de paraula que no suporten la llei de la gravetat. Faig guàrdia a totes hores, vigilo dels racons més foscos estant i he arribat a desenvolupar un sisè sentit per saber quan aquella ve doble grinyola o aquella T majúscula és a punt de sucumbir. El lladre de lletres, per servir-vos.

Com comprendreu, he de signar amb un nom fals, perquè si no vindrien a buscar-me tots els comerciants i publicitaris a qui he deixat amb la paraula a la boca. Només vull que sapiguen que les seves lletres no s’han esfumat, que estan bé i tenen una llar digna de la seva condició de signes orfes.

Tinc un problema, però. Ja no m'hi caben. Són molts rètols arreu del món, són molts alfabets i moltes tipografies amb les seves fuites atzaroses, dia sí, dia també. Us en faríeu creus de tantes caigudes com he d'atendre, com un jardiner que cada tardor hagués de recollir la fulla seca de l'hemisferi sencer, i vet aquí que ara em veig col·lapsat per un cúmul ingent de lletres de totes les dècades i els sectors. Lletres de perruqueries dels anys 80. Lletres d'espectacles de Bollywood. Lletres d'oficines soviètiques. Lletres d'universitats americanes. Lletres i lletres.

He intentat col·locar-les al mercat negre, però no tenen gaire sortida. Fins i tot vaig provar de posar un top lletra al carrer, però els venedors de pel·lícules pirates se’n fotien de mi. Així que les tinc totes juntes a casa a l’espera que em vulguin dir alguna cosa, o fins i tot de trobar una gran novel·la en la seva infinita combinatòria. 

La tos i l'esternut

Joan Pere Viladecans

“L'esternut és un exabrupte, una cosa jocosa, alegre i banal; la tos és severa, anuncia gravetats i té una llegenda culta”

Entre la tos i l'esternut hi ha un món. Sent tan semblants acústicament, amb un mateix origen pulmonar i en la missió de propagar virus i miasmes, l'esternut i la tos no tenen res a veure. L'esternut és un exabrupte, una cosa jocosa, una expiració no prevista que preludia seqüeles benignes. A tot estirar un refredat, una al·lèrgia. Malgrat que no és aconsellable provar de reprimir-los, moltes persones ho intenten. Per fòbia? Superstició? Per civilitat? Fer-ho pot comportar conseqüències col·laterals: trencament de timpans, evisceració ocular, hèrnia inguinal... Les ventositats contingudes no porten res de bo. Tampoc les de les vies altes. La membrana pituïtària és molt senyora. Entre l'ehem i l'atxim, hi ha un matís d'urbanitat i cultura. A excepció feta dels poetes i trobadors medievals, que parlaven a l'home del mateix home, i de les seves coses, l'exercici esternudatori està mancat de literatura. I d'èpica. En tot cas en trobaríem algun rastre en les onomatopeies dels còmics (…). Hi ha qui esternuda en sèrie ("fins que no en faig deu no m'aturo"). Un esternudador solvent i addicte corre un cert risc d'exclusió social.

La tos és una altra cosa: anuncia gravetats. És respectable. I amb llegenda culta. De Thomas Mann a la veu popular "a este no hay quien le tosa". I és un llenguatge de matisos: el gargamelleig dels polítics quan menteixen, la tosseta seductora i insinuant, l'ehem que repunta una frase pedant, els accessos canins dels bronquítics amb passat, la crepitació del tòrax esqueixat, l'estossec de les senyoretes per merèixer... Un va al metge i li diu: "Tussi, si us plau", però mai: "Vegem com esternuda". Encara hi ha classes. I diferències. Semblants, per cert, a les que es donen a l'acte d'expel·lir els humors digestius, segons siguin per dalt o per baix. Les àvies diuen als nens: "Un pet fa gràcia, un rot fa fàstic". Considerant que l'esternut és alegre, banal i la tos, severa i greu, convindrem que tot en aquesta vida és qüestió d'estatus. I de prestigi.

Joan Pere Viladecans La Vanguardia, 31/5/2013

Beberás las oscuras golondrinas

Joan Pau Inarejos

“Por favor, no rompáis la poza, es para beber los pájaros”. Beber los pájaros. Lo podría haber escrito algún poeta de la generación del 27, pero es obra de un ciudadano anónimo, contemporáneo nuestro, del que poco o nada sabemos. Este ruego peculiar cuelga de un cartel en la montaña de Sant Ramon, en mi ciudad, y con su personal gramática, invita a fabular sobre mirlos y gorriones líquidos que son sorbidos por un caminante sediento. Un trago de surrealismo involuntario.

El bienintencionado protector de las aves debería haber dicho que la poza es “para que beban” sus pájaros, pero entonces la frase sería un mero trámite. Su rotulación espontánea ignora subordinadas y subjuntivos con la misma olímpica parsimonia con que Juan Ramón Jiménez ignoraba las ges y escojía la jota de modo jeneral. Directo y libre. La ausencia de puntuación permite también barruntar otras posibilidades, como que los pájaros sean los verdaderos autores del cartel, apareciendo entonces como firmantes: “No rompáis la poza, es para beber. Los pájaros”.

El equívoco me ha recordado a aquel misterioso villancico que invita a contemplar cómo beben los peces en el río. Andábamos absortos, preguntándonos cómo carajo iban a ingerir líquido unos animales que viven en el medio acuático, cuando tal vez la historia era al revés. Quizá eran los peces quienes eran bebidos por los pastores en un arranque de fantasía por ver a Dios nacido. Después, supongo, contrajeron un coma elíptico y desaparecieron como sujetos.

al jardinero

Encontraste mis cenizas

y aquí me pusiste

pero por qué, por qué me recogiste

qué esperas de estas trizas.

Me tienes derramado.

Soy la nada de tu jardín.

Apenas oigo tus pasos

y aún no sé qué hago aquí.

¿No debiste dejarme morir?

Consolado en la sepultura,

abrazado a las cosas que no saben ni sufren:

el novio de la eternidad vacía.

Sin embargo me tienes aquí,

extraño entre tus flores,

hijo siempre de nada,

indigno de tu jardín.

‘El gran Gatsby’: charlestón MTV

por JOAN PAU INAREJOS

Nota: 5

No hay que escandalizarse. Baz Luhrmann ya convirtió el París de 1900 ('Moulin Rouge') en un inmenso videoclip, y esta vez se ha limitado a hacer lo mismo con el Nueva York de los años 20. Nada nuevo bajo el zoom. La obra maestra de Francis Scott Fitzgerald sirve esta vez al director australiano como palanca para accionar su vasto espectáculo de luces de neón y experimentos musicales anacrónicos, donde el espíritu y el ritmo de la historia beben mucho más de los shows de Rihanna o Lady Gaga que de las fuentes literarias.

Objeciones: 1) la pirueta ya está vista, y el mundo Luhrmann, imitado por doquier, empieza a acusar aluminosis; y 2) imperdonablemente, este Gatsby pop nos aburre. Tiene todos los recursos a su favor, una elefantiásica orquestación de elementos audiovisuales, tiene a un entregado Leonardo Di Caprio, y sin embargo ofrece la sensación de que se va repitiendo constantemente sin contar nada interesante. Una luminosa noria perdida en sí misma. El eterno retorno de los directores encerrados con un solo juguete. 

Casi da pereza reconocerle a Luhrmann su dominio de la estética, del barroco digital de época que en esta ocasión encuentra, para bien o para mal, su cenit desbordante. Deslumbrante para unos, cargante para otros tantos -incluído el que escribe-. Aceptaríamos barco si la historia fuera en consonancia con toda esta graciosa frivolidad. Sin embargo, la película se divorcia estrepitosamente de la sutilidad de la novela original, de su matizado desencanto, y pretende meterse en el berenjenal de un drama romántico hiperbólico y lacrimoso. Sobreactuación adolescente que hubiera espantado al bueno de Fitzgerald y de su alter ego Nick Carraway, modestos espectadores del maravilloso mundo de los pijos.

EL GRAN GATSBY, DE BAZ LUHRMANN

LA PELÍCULA EN LA MEJOR WEB DE CINE: LABUTACA